Està a l´ordre del dia reclamar la protecció universal de la seguretat social per a tothom, al marge que hagi o no contribuït, al marge que la persona que ha de ser assistida sigui nacional o sigui estrangera, o que tingui o no la seva situació en el nostre país en regla. Els problemes sorgeixen quan en determinades circumstàncies es fa evident que la protecció no és igual per a tothom, i que les ajudes o complements de pensions, reglamentàries o assistencials, no s´atorguen amb equitat. És un tema de gran transcendència social que cal afrontar amb realisme i generositat, però amb objectivitat i justícia, i no a través d´acudits o anècdotes, sinó amb un estudi social i econòmic acurat. El diner públic no es pot administrar a la lleugera. I tots hem d´entendre que no hi ha res gratuït. El que cobren uns ho paguen altres, els serveis que es presten els mantenen els que treballen. I en això no cal fer demagògia o política bonista. Caldrà valorar totes les circumstàncies i prendre acords amplis i raonats, sense perdre de vista la realitat econòmica de la nostra societat i els nostres conciutadans. Fa pocs dies una persona que acredita una llarga vida laboral, i que per desgràcia els últims anys de la seva vida activa no va poder treballar, en veure que té assignada una pensió de jubilació que no arriba als 550 euros mensuals, va anar a preguntar a una assistent social per si hi havia alguna manera de poder cobrar un complement. La resposta va ser contundent: vostè té casa pròpia i a casa de vostè hi viu un fill major d´edat que té uns ingressos, com a treballador, i això fa inviable que se li pugui completar la pensió. Ell, innocentment, pregunta que per què a persones que no han cotitzat mai se´ls adjudiquen ajudes públiques que superen la seva minça pensió. I la resposta, possiblement decebedora, és que es tracta d´un tema polític. Un altre cas de la vida diària i que posa en relleu les incoherències de la nostra seguretat social. Un jove, havent acabat la seva carrera comença a treballar i, al cap d´uns 4 o 6 anys, se li ofereix la possibilitat de fer un màster molt especialitzat en la matèria que ell coneix. Això és incompatible amb poder seguir treballant, i per no abusar de l´erari públic, decideix no acollir-se a la possibilitat formal de cobrar atur. Accepta el repte i se´n va a l´estranger, on cursa aquest màster. Es posa en contacte amb la seguretat social espanyola per obtenir la carta d´assistència europea. La contesta no se l´esperava: com que ara vostè no està en situació de cotitzant ni d´atur, no li pertoca. Aquest noi es pregunta si és que cal saltar-se la llei per beneficiar-se de la societat. Les lleis, les normatives i els reglaments constitueixen, certament, un laberint incomprensible que sovint perjudiquen la persona honrada i de bon cor i afavoreixen gent sense escrúpols o que se situen al marge de tota moral o ètica social acceptable. No és acceptable que les lleis vagin per un costat i els problemes i les necessitats de la gent per un altre. Cal que els legisladors parin l´orella a la realitat de la societat en què viuen.