L anomenada Banya d´Àfrica, al límit del Mar Roig, el golf d´Aden i l´Oceà Índic, és objecte d´un renovat interès internacional que incideix sobre els problemes interns d´una regió ja de per si conflictiva i en la qual en un futur pròxim la lluita per l´aigua pot desbordar-se, mai millor dit, amb conseqüències impredictibles. En un món ideal Etiòpia faria servir l´aigua del Nil per produir electricitat, el Sudan per regar i Egipte per beure. Desgraciadament no és tan fàcil. Etiòpia fa uns anys que està creixent econòmicament al 10% i ha aprofitat la bonança per començar el 2011 la construcció en el riu Nil de la que serà la setena presa més gran del món, amb 2 km de llarg, 160 metres alçada i una capacitat d'emmagatzemar 74.000 milions de metres cúbics d´aigua. Un autèntic mar. Amb ella, Etiòpia planeja triplicar la seva producció elèctrica i fins i tot vendre´n als seus veïns. Vol acabar-la en deu anys encara que últimament els problemes no deixen de créixer per mala gestió, corrupció, ús d´empreses locals sense experiència, i fins i tot morts misterioses com la recent de l´enginyer en cap de l´obra. Sembla la trama d´una novel·la policíaca.

Sudan s´oposava a aquest projecte realment faraònic fins que ha vist els grans avantatges que podria tenir per la seva agricultura, que per falta d´aigua només aconsegueix aprofitar el 20% de la seva terra cultivable amb el resultat de devastadores fams agreujades per les lluites tribals i polítiques. Amb aigua podria produir fins a tres collites anuals a la regió oriental i esdevenir un país exportador d´aliments. Seria irreconeixible. Però la presa crea enormes problemes per a Egipte, que depèn gairebé totalment del Nil per al reg i el consum doncs d´Etiòpia procedeix el 85% de l´aigua que beuen 100 milions d´egipcis. Hi ha un acord de 1959 entre Egipte i Sudan que regula l´ús de l´aigua del Nil, però que té l´inconvenient d´excloure Etiòpia i això no agrada a Addis Abeba. Si Etiòpia omple la presa ràpidament, en menys de deu anys, el cabal del Nil baixarà molt i deixaria assedegats i sense feina molts milions d´egipcis. Això a curt termini. I a llarg, la situació tampoc milloraria si els sudanesos es queden després amb l´aigua per regar les seves collites. Per això el president Al Sisi ha dit que «ningú pot tocar l´aigua d´Egipte» i que l´assumpte és un problema «de vida o mort» per al seu país, que no es quedarà amb els braços plegats mentre s´asseca i es mor. Fins i tot hi ha alguns nacionalistes extremistes que especulen amb el bombardeig de la presa, la qual cosa no sembla ser una opció realista.

De moment Egipte està potenciant les seves Forces Armades, ha creat una flota del Mar Roig, i sense arribar a bombardejar res podria tenir la temptació de crear-li problemes a Etiòpia a Eritrea (s´acaba d´aconseguir posar fi a un llarg conflicte entre els dos països però la situació és fràgil), o de pressionar el Sudan donant suport als grups opositors que operen a Darfur. Per la seva banda, els sudanesos i els etíops podrien donar suport als Germans Musulmans reprimits a Egipte, i tots podrien ficar cullerada a Somàlia donant suport a una o altra de les faccions rivals que allà s´enfronten. És a dir, que si les coses es posen malament, es poden posar molt malament per a tots (inestabilitat política, migracions, fam, amenaces d´estrangular vies marítimes vitals...) i això no li interessa a ningú. El desitjable és un acord diplomàtic sobre aquesta presa que tingui en compte els interessos d´uns i altres. Però no és fàcil.

Sobre aquest panorama incideixen també les apetències d´altres potències que estenen els seus braços cap a la Banya d´Àfrica, donant suport a uns o altres dels països allà enfrontats i complicant la solució, encara que si volguessin també podrien facilitar-la. Per exemple la Xina, que s´ha convertit en el gran patró d´Etiòpia, on és el major importador i el major exportador, el major inversor i també el major creditor, vol que Etiòpia vagi bé entre altres raons perquè pugui pagar els seus deutes. Altres països que donen suport a Etiòpia són Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units (EAU). Els països del Golf van començar a interessar-se per aquesta regió quan el 2007 van pujar molt els preus dels aliments i ells, que depenen de la seva importació, van decidir comprar terres cultivables a Àfrica a gran escala. També busquen bases militars (UEA en té cinc) en una regió estratègicament molt important perquè Eritrea, Djibouti i Somàlia controlen els accessos de l´Estret de Bab al-Mandeb, per on circula molt petroli i està davant de Iemen, on Aràbia i UEA combaten contra la rebel·lió houthi. Alhora Turquia i Qatar, rivals d´Aràbia Saudita i d´UEA i amics d´Egipte, volen fer una base militar a l´illa sudanesa de Suakin, al Mar Roig, que Ankara afegiria a altres bases que ja té a Qatar (Golf Pèrsic ) i a Somàlia (Oceà Índic). També Rússia vol aconseguir una base al Sudan. Aquí el que no corre vola perquè al petit Djibouti ja hi ha bases dels EUA, la Xina, França, Itàlia i el Japó i estan en cua per obrir-ne altres l´Índia, Turquia i Rússia... No sé si després els quedarà país.

Un no pot evitar pensar en un nou intent de repartiment d´Àfrica amb ressonàncies neocolonials. Mentrestant, el desitjable és que sigui aigua i no sang el que arribi al Nil.