Els senyals se succeeixen. Primer va ser la crisi financera (de la qual ara es compleixen 10 anys), que gairebé va desembocar en el col·lapse de l´eurozona, dividint Europa entre els «aportadors del Nord» (capitanejats per Alemanya) i els «receptors del Sud» (recorden quan es parlava d´expulsar Grècia de l´euro?). Però va ser a partir del 23 de juny de 2016, moment en què el Regne Unit decideix sortir de la Unió Europea, quan el desconcert i la manca d´estratègia comencen a accelerar-se en les elits de la UE, davant forces que semblaven adormides des de 1945.
I és que, malgrat alguns triomfs parcials (com el de l´europeista Macron a les presidencials franceses, fa 16 mesos, davant de la ultradretana Marine Le Pen), no es pot obviar l´ascens constant de forces populistes al continent (els últims, els demòcrates de Suècia, amb gairebé un 20% del vot), col·locant-se en posicions de govern (casos de Polònia, Hongria, Itàlia o Àustria) i, més important encara, condicionant l´agenda dels altres partits (com ja es veu en el gir restrictiu, en matèria d´immigració, emprès per la majoria de països de la zona).
Malgrat els intents de mostrar la fortalesa dels valors europeus davant l´avanç de posicions il·liberals (tal com s´ha apreciat en el vot del Parlament Europeu contra la Hongria d´Orban), la veritat és que els dos principals mandataris, Angela Merkel i Emmanuel Macron, estan en una posició de debilitat (la ultradreta alemanya està a punt d´aconseguir el segon lloc en els sondejos, mentre el president francès té nivells de popularitat inferiors al 30%) a l´hora d´impulsar reformes «vendibles», a un electorat que es pronunciarà a les urnes el proper maig. I tot augura que, en la nova Eurocambra, l´avanç de les forces antieuropeistes no es frenarà.
