Qualsevol pot ser president a Espanya o en un altre país on el Govern es decideixi en eleccions: i aquesta és precisament l'essència de la democràcia. Tant és que un sigui ric, pobre o migpensionista; llest o pàrvul; de Múrcia o d'Albacete, els vots estableixen qui serà el guanyador. Com els soldats de Napoleó, que portaven un bastó de mariscal a la seva motxilla, els ciutadans tenen tot el dret a somiar amb la prefectura del país. I no és infreqüent que alguns aconsegueixin el seu somni, de vegades per malson dels governats.
En les dictadures, només un pot exercir el comandament o llegar-lo a qui li plagui, com va fer, sense anar més lluny, el general Franco en designar successor «a títol de rei» Joan Carles I. Podria haver nomenat monarca el marit de la seva neta, que també era Borbó; si bé es coneix que no volia privar Carmen de la seva participació estel·lar a Mira quién baila.
Com a reina, l'esmentada neta seria molt més divertida i potser popular que Sofia o Letizia: però el dictador, a més d'home d'ordre, era un tipus de vocació dinàstica en aquestes qüestions. Estava resolt a avorrir-nos fins i tot a títol pòstum.
Feliçment, la democràcia va comportar el màrqueting electoral i, en conseqüència, va semblar donar avantatge als candidats amb més prestància física.
A Espanya, un suposar, és fama una mica exagerada que es pot arribar al poder per la cara, majorment si aquesta és bonica. La tradició d'agradositat es remunta com a mínim a Manuel Godoy, valgut del rei Carles IV (i senyora) que va exercir de primer ministre allà a la fi del segle XVIII i principis del XIX, gràcies a la seva notable elegància. Les seves gestes, sense excloure les eròtiques, li van valer el títol de Príncep de la Pau i el de generalísimo, en què va ser precursor de Franco, per més que es tractés d'un polític d'idees més aviat reformistes i liberals.
Ja en la restauració democràtica de 1977, la bona semblança física va seguir sent un factor d'importància per a l'exercici del poder. Adolfo Suarez era un senyor que captivava les dames; i també -encara que no fos el mateix- Felipe González va treure partit al seu perfil de galant llatinoamericà que tant recordava el veneçolà José Luis Rodríguez, El Puma. Els més memoriosos recordaran encara la tornada: « Felipe, capullo, queremos un hijo tuyo» amb el qual el rebien les joves progressistes de llavors en els mítings.
Després va venir Zapatero, que també tenia les seves fans entre el donam. I ara, després del breu interregne del menys agraciat Rajoy, exerceix el càrrec de nou un maco de manual com Sánchez, que roba mirades múrries a la mateixa Angela Merkel.
Això no vol dir que els presidents ho siguin per la cara, com és natural. Tots ells van concórrer a eleccions i, ja fos per majoria, ja amb alambinats pactes al Congrés, van arribar legítimament al poder.
El que es demostra, si de cas, és que la democràcia posa el comandament a l'abast de qualsevol, sense particulars exigències de formació o habilitats per al càrrec. Ajuda en molts casos, per descomptat, ésser guapo, com va passar amb els Trudeau (pare i fill) al Canadà i amb Kennedy als Estats Units; però tampoc és aquesta una condició imprescindible. La gent vota el que li dona la gana i, després, els parlamentaris elegits fan al seu torn el que els peta amb aquests vots. Per a què voldran tant màster?
