Els mesos s'han reduït a hores. Un article sobre la dimissió omnicomprensiva de Soraya Sáenz de Santamaría ha de començar per admetre que no obeeix a la rabiosa actualitat. I no obstant això, aquest esdeveniment va rebre més ressò durant uns minuts que si hagués abandonat la política Pablo Casado. O Pedro Sánchez, per parlar de successos amb síndrome d'imminència a la ruleta de la política espanyola. La suma d'aquests dos homes, citats gens casualment en segon lloc, no pot competir encara amb el fulgor desenvolupat per la dona forta dels últims governs del PP.
En una compareixença pública, George Bush va cometre la relliscada de referir-se a Condoleezza Rice com «la meva dona». És possible que el president nord-americà es quedés curt. La secretària d'Estat era la segona dona del texà, igual que Soraya Esfandiary del xa Reza Pahlavi. La vicepresidenta Sáenz de Santamaría també estava emmanillada a Rajoy, amb la particularitat que la dimitida guardava la clau del cadenat, i sobretot del Govern.
Quan l'Esfandiary va ser abandonada per una dona més intel·ligent, es va convertir en «la princesa dels ulls tristos» per vagabundejar pels abeuradors de la costa espanyola. La segona emperadriu Soraya també es va entristir de manera al principi imperceptible quan es va donar entrada al Govern a la seva eterna rival, una Dolores de Cospedal sense similitud amb Farah Diba. Com a mínim, les dues advocades de l'Estat van dur a terme una tasca ingent per a la vulgarització de la seva carrera professional, llastada fins a la seva arribada conjunta per l'anell elitista.
El treball no figura entre les sospites que va aixecar Rajoy durant el seu mandat. Ni tan sols va fer l'esforç de mostrar-se gelós de la seva vàlua. No es va molestar a donar suport davant el Congrés del PP a una dona sobre la qual havia llançat el pes íntegre del seu desgovern. Convé recordar que el seu primer mandat va cursar amb la major caiguda d'un partit en el poder des de la UCD, i que el segon periple va batre idèntica marca de brevetat. No és mal resultat, per als que animaven la seva extraordinària estabilitat. Soraya va aconseguir dos referèndums a Catalunya que han danyat mortalment la Marca Espanya, mentre la vicepresidenta nominal i presidenta efectiva es vantava d'haver «decapitat» els líders independentistes, en el llenguatge jurídic que li agradaria utilitzar a Llarena.
Soraya volia i mereixia major estrèpit, però la trepidació setmanal no ha respectat ni el silenciament de l'emperadriu de Rajoy. S'ha despullat de tots els càrrecs que va ostentar fins al juny recent, per afrontar un futur de grans ingressos. Com Hillary Clinton, sense anar més lluny. En l'obituari polític de Sáenz de Santamaría, no convé parlar a la lleugera de lleialtat. L'únic objectiu definit de la vicepresidenta consistia a acumular el màxim poder possible, desmarcant-se amb sorprenent agilitat dels escàndols inseparables del partit que la sustentava. Els successius agraïments al seu president del Govern desborden la fel d'una recriminació per denegació d'auxili.
Des de la irrefrenable passió de manar, a Soraya no li importava refugiar-se en el feminisme com a pavelló de conveniència. La dona més blindada d'Espanya es queixava de masclisme, ofenent les persones desprotegides que han estat víctimes d'agressions reals perquè el seu Govern argumentava que no tenia mitjans. Ningú pot presumir d'haver estat menyspreat selectivament per la vicepresidenta, que menyspreava olímpicament el seu partit segons ha demostrat en aïllar-se radicalment del PP. La història decidirà si predominava la simbiosi o el parasitisme.
Cauen a plom Aznar, Rajoy, Soraya i Cospedal, gairebé tots ells diputats del mandarinat al començament de la present legislatura. Fins i tot admetent que el Govern de Sánchez està a punt d'igualar en el ritme de dimissions al PP, el catastròfic executiu socialista ha provocat un vertigen d'abandonaments en el seu rival limítrof. Atès que la vicepresidenta popular va esprémer el poder com si fos infinit, procedeix explorar una interpretació racional a la seva estratègia de sortida. La seva fugida apunta que sap que l'actual president popular és inservible, al marge fins i tot de la imputació sol·licitada per una jutge al Suprem. Per suborn, un brillant començament. Sobretot, la calculadora Soraya ha determinat que Sánchez manté la solidesa suficient perquè sigui massa arriscat plantar-li cara. Veu més futur als socialistes que als populars, des de la posició equidistant que va poder desembarcar en qualsevol de les ribes del bipartidisme. Va encertar durant una estona.
