19 de setembre de 2018
19.09.2018
Diari de Girona

Un milió de sobiranistes al carrer (1)

19.09.2018 | 00:40
Un milió de sobiranistes al carrer (1)

La política ha rebut moltes definicions al llarg de la història de la humanitat des que el filòsof Aristòtil proclamà que l'home és naturalment social i viure en comunitat implica una organització encarada al bé comú.

La millor política, els millors polítics, són per a mi aquells que no fan nosa, que no molesten, que es dediquen a governar i no gabiegin la ciutadania. Com més insonors i desapercebuts, més bons polítics, tanmateix entenc que quan volen introduir canvis socials, que per a alguns poden ser radicals, s'adrecin a la població i expliquin clar el seu projecte i que s'estalviïn, si us plau, d'insinuar, previsorament, que, si el projecte no rutlla, han preparat el Pla B i el C. Un pla A nítid i eficaç, va que xuta. Els polítics que es pengen al televisor acaben avorrint, que es dediquen a ser presentadors de programes de varietats.

Últimament ronsejo força quan haig de tractar en un article un tema polític. He deixat de ser-ne addicte i m'he sotmès a una desintoxicació escèptica. Sí: m'he convertit en un escèptic. En un circumspecte, en un desconfiat. M'agradava molt i escoltava els polítics i llegia els comentaristes. Crec que dubtar, com a mètode d'anàlisi, és aconsellable i és recomanable no creure massa en les declaracions dels polítics en moments d'alta tensió emocional, quan han estat copejats per fortes sacsejades de sentiments revoltats d'indignació. M'he fet descregut perquè he rebut massa decepcions per ingenu. Alguns amics em titllen que frivolitzo, però no vull descoratjar-me de nou.

La gran i exitosa manifestació del dia 11 va celebrar-se a la Diagonal de Barcelona. Set anys de tossudes teatralitats populars d'anhels no satisfets. La diagonal és una línia que uneix dos vèrtexs que no són d'un mateix costat d'una figura poligonal o que no són d'una mateixa cara d'una figura polièdrica. Una escenografia perfecta facilitada per l'arquitectura urbana. Els organitzadors van tancar un vèrtex amb un mur de contenció que va acabar derrocat al final de la manifestació.

El simbolisme polític és evident i senzill: segar les cadenes que bloquegen l'emancipació. Demolir barreres i que avanci el flux d'uns dos milions de catalans, que no ens entenem a l'hora de portar a la pràctica el moviment incessant del desig. El malentès és una característica nostrada, que té a veure amb aquella sentència d' Unamuno: «als catalans els perd l'estètica». L'atracció indeturable per la bellesa. Que tot quedi formós i no ens creï enemics. És el nostre tarannà de poble resistent i pacífic, dialogant i acollidor.

Aquesta metàfora gràfica de la manifestació em va remetre a un drama Homes i No, d'en Manuel de Pedrolo, una obra dins del teatre de l'absurd. Uns presoners volen escapolir-se, malgrat que el carceller de nom No els adverteix, amablement, que no pretenguin evadir-se perquè el que els espera a fora és molt pitjor. Els captius enginyen un pla d'escapatòria que realitzen amb èxit i aconsegueixen sortir de la garjola. Un cop fora s'adonen desesperançadament que estaven tancats en una presó dins d'una gran presó sense cap possibilitat de fugida i assumeixen que estan de per vida encadenats.

Hi ha moltes persones il·lusionades que senten vivament la política i obeeixen disciplinadament quan se'ls mana feina. Personalment veig massa interès espuri en molts polítics, alguns els conec bé per les llargues converses en sobretaules. He deixat d'assistir per raons atribuïbles més a l'edat, que no al pensament amarat de sentiment als mítings o les concentracions.

A Catalunya, des de fa dècades, hi ha dues comunitats, dos pobles, uns de llengua materna catalana i l'altra, castellana, que han viscut incomunicats, perquè hi va haver un interès polític en no lligar-los amb ponts de diàleg per evitar transferències ideològiques. No estaven gens enfrontats, simplement s'ignoraven.

No existia el que s'anomena «fractura social». Dos partits hegemònics es repartien els vots, el PSC i CiU. Els que se sentien espanyols o catalans i espanyols votaven socialisme, un vot fidelitzat, en les municipals i que lluïa en tot el seu esplendor en les eleccions generals. El PSC guanyava en els nuclis urbans comercials i industrialitzats, i CiU triomfava a les comarques. Tot rutllava com una seda. Existia entre ambdós una tensió harmònica, un equilibri polític tens, però assenyat. Aquest pacte tàcit es trencà quan un Pasqual Margall catalanista, no nacionalista, cregué que havia de ser president de la Generalitat i ho va ser. Es va formar el tripartit, el triomf de la geometria variable, que provocà tres problemes fonamentals.

1.- Va deixar a l'oposició CiU, enviant-la a una llarga travessia pel desert amb el propòsit que es desfés sota el sol saharià, però això no va passar. Justament va sortir-ne enfortida pels embolics del tripartit.

2- Maragall com a gran projecte polític plantejà un nou estatut creant una necessitat innecessària i que ha estat l'origen de tots els malentesos posteriors, com el naixement de Cs o l'hostilitat manifesta d'alguns espanyols contra Catalunya.

3.- Es va esquerdar el PSC i es produí la revolta del Baix Llobregat, on fidels socialistes plantaren cara als socialistes catalanistes i anunciaren que estaven farts de penjar cartells, d'omplir mítings i de fer totes les feines domèstiques, mentre ells es reservaven els càrrecs. Per remeiar-ho s'optà per desplaçar un cansat Maragall, que ja havia realitzat el somni de la seva vida, i s'elegí merescudament José Montilla.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook