Tothom qui ho ha volgut veure i entendre ho ha vist i ho ha comprès. En aquest sentit, les imatges de la manifestació de l'Onze de Setembre són inequívoques i aquesta vegada ni tan sols hi ha hagut el típic estira-i-arronsa sobre les xifres reals d'assistència. A força de repetir manifestacions multitudinàries i pacífiques, amb una organització modèlica i una conducta exemplar per part de la gent, alguns potser voldrien banalitzar una realitat que és un autèntic fenomen a escala mundial, però omplir la Diagonal amb aquella gentada i sense el més lleu incident és, per si mateix, un acte que, deixant al marge totes les altres qüestions, resulta extraordinari. Més enllà dels moments de desengany i d'impotència, la sola demostració d'aquesta capacitat de convocatòria i d'organització hauria de reforçar, sens dubte, la nostra confiança.
Durant anys ens hem hagut de sentir a dir que tot això de la independència era un «suflé» que, passada l'eufòria inicial, s'aniria punxant de manera progressiva fins a caure en la irrellevància. Confonent desitjos per realitats, ens ho han refregat davant la cara una pila de vegades. Encara fa pocs dies, i a la vista del ritme d'inscripcions inicial de la manifestació, un mitjà de comunicació madrileny augurava una punxada evident per a l'edició d'enguany. Davant l'evidència, l'únic remei que els queda ara és dissimular les imatges, arraconar la notícia o parlar d'altres temes més o menys col·laterals que no tenen res a veure amb la notícia estricta de la gran aglomeració de gent. No cal dir que l'altra alternativa és fer veure que qualsevol concentració unionista ha tingut una gran assistència de públic, quan tothom sap les dimensions de les unes i les altres.
Arran de l'èxit repetit, tothom posa els ulls en les accions que pugui emprendre el nostre Govern per ser fidel al mandat que acaba de rebre, una altra vegada. Tornen els clamors de la unitat d'acció i tothom es deixa temptar per la irresistible tendència a donar receptes que no fallaran o, en el cas dels més hiperventilats, a buscar rastres de traïdors sota les pedres. És comprensible, perquè la brutalitat de la reacció de l'Estat espanyol a les nostres aspiracions democràtiques ens ha deixat estabornits i desorientats una bona temporada. Tenim presos i exiliats i se'ns presenta al davant una paròdia de justícia que ens envolta de mals presagis. El Govern espanyol es mostra feble i impotent, incapaç de donar resposta a una situació explosiva que li pot petar als dits, i el Govern de Catalunya, més enllà de la reivindicació i els discursos, té enormes dificultats per traçar un full de ruta mínimament viable.
Jo preferiria avui insistir en la lectura més immediata que es desprèn de la manifestació de dimarts passat: siguin quins siguin els camins possibles, hi ha una realitat que no es pot amagar, i és que a Catalunya hi ha una aspiració popular que, més tard o més d'hora, haurà de ser canalitzada per l'única via possible en democràcia. Que els unionistes, els equidistants, els de la tercera via, els del bloc del 155, els de les empreses fugitives, tots aquells que no fa gaire el poeta Francesc Parcerisas descrivia com «els estiracordetes i els arronsamelics», es desenganyin: no hi ha signes de decadència del suposat «suflé» i l'agressió de l'Estat ha resultat un error majúscul i ha excitat encara més una ferida que sagnava. La causa de la gent de la Diagonal continua fent camí i no se la pot esborrar ni desatendre. És aquí, persistent, indefugible.
