Passat un termini prudencial, l'afició trobarà a faltar fins i tot Mariano Rajoy. Potser hem seleccionat un cas extrem, però els desterraments polítics mai són irreversibles i l'ésser humà tendeix al perdó una vegada consumada la venjança. En la seva reaparició al Congrés, existia per tant la possibilitat que Aznar hagués suavitzat les seves arestes, que s'hagués enriquit. En realitat, s'ha embrutit, i gairebé fa mal contemplar un president del Govern longeu enredat en l'ajust de comptes en què ha degenerat la política. Per no parlar que els seus errors d'apreciació cauen tots del costat de l'era de la mentida, inaugurada per Trump.
Davant rivals com Iglesias o Rufián, el primer president de la dreta gaudia d'una oportunitat única per interpretar l'estadista que mai va ser. Va preferir una intervenció arrevistada. En comptes de reclamar el seu paper històric, va reivindicar la seva caricatura. Amb èxit, perquè no hi ha res més còmic que un maximalista al qual el traeixen els axiomes, en la versió insuperable del Paco Martínez Soria a qui els principis se li transformen en catàstrofes. Aznar segueix sent l'home inflexible davant el terrorisme que va patir el major atemptat vigent en la història d'Europa occidental, per no entrar de nou en les mentides que va teixir sense respecte per les víctimes.
Si Aznar hagués evolucionat, des d'aquí caldria demanar disculpes pel rebuig visceral que va suscitar la seva gestió. El patiment de la seva intervenció desquiciada es compensa amb la constatació de com de bé es viu sense ell. En un espectacle d'un parell d'hores, va aconseguir empitjorar la imatge que traginava quan va abandonar la Moncloa, després del desastre electoral del seu partit. Després vindria la corrupció que l'envolta, i que nega com va fer amb l'11-M. És un plaer despertar i recordar que Aznar no pinta res, a part de la sorpresa que un dia fos tan insubstituïble.
