El Girona Futbol Club

Durant molts anys la vida del club havia estat una peripècia d'alts i baixos i de no poques situacions límit. La societat gironina s'havia implicat de diverses maneres en la gestió del club i malgrat totes les dificultats hauríem de remarcar el valor i l'aportació dels presidents i de les juntes pioneres i de les resistents, els que van aguantar el xàfec i el temporal, els que convivien des de 1970 amb les grades gairebé buides de Montilivi.

Sense la superació d'aquesta etapa de dificultats ara no podríem estar parlant dels èxits actuals. És bo, doncs, de reconèixer el valor de la continuitat i de reivindicar el sentit de la història en tota la seva amplitud. La trajectòria en abstracte i els noms propis concrets d'aquesta evolució. En el seu moment va tractar de fer justícia en Jaume Curbet i Boj amb els seus dos volums d'història del futbol a Girona.

La municipalització de l'estadi l'any 1984 va fer evidents algunes coses; en primer lloc les limitacions concretes de la societat gironina per fer-se càrrec d'un club i d'unes instal·lacions com les del Girona; en segon lloc les dificultats d'aquesta mateixa societat per tal d'aixecar els recursos necessaris per plantejar un futur d'ambició i de professionalitat. Finalment, la constatació que malgrat que es tancaven els deutes bancaris de la construcció de l'estadi, es cobrien els deutes amb el president de l'època, es posaven al dia els pagaments de la plantilla i se saldaven els deutes amb les companyies de serveis, això no servia per a fixar les bases del futur. S'acabava de posar el comptador a zero, però l'endemà el Girona tornava a fer números vermells en comptes de generar un ròssec positiu.

L'any 2010 marca un primer punt d'inflexió: d'una banda, es cobreix la subscripció d'accions per convertrir el club en una societat anònima esportiva de la mà del president Josep Gusó; aquell mateix any arriba el primer canvi d'escala en l'ambició del club i el nou propietari Josep Delgado planteja una aposta que crea per primera vegada l'expectativa d'un ascens a Primera. És evident que l'etapa de la propietat de Delgado és una etapa convulsa marcada per les contradiccions de la situació; però és també molt evident que sense aquella ambició difícilment s'hauria arribat a les portes de l'ascens. Segueixo insistint que, amb pros i contres, amb avantatges i inconvenients, cal fer un reconeixement de tots els que en algun moment o altre van donar la cara i, en graus diversos i de maneres també diferents, la butxaca pel club.

Fins que pel juny de 2017 va arribar l'ascens a Primera i la incorporació d'una nova propietat compartida entre el grup del Manchester City i Pere Guardiola. Des de l'ascens només han passat coses bones: s'ha despertat l'orgull gironí, s'ha aglutinat una nova afecció per primera vegada amb nens, joves i grans exhibint els colors, les samarretes, les bufandes i l'ensenya del club de manera ben visible i masiva els dies de partit i també de forma més quotidiana. Han saltat els límits estrets de les etapes de restriccions, s'ha forjat una nova identitat futbolística gironina i la primera divisió ha portat espectadors de tota la província i de les comarques veïnes de fora.

S'han publicat nous llibres que fan justicia a Jaume Curbet i n'amplien la cronología i la cobertura. L'imaginari col·lectiu s'ha impregnat de fotografíes vistoses amb els colors i les noves equipacions; hem vist els colors i els jugadors en els àlbums dels equips de futbol a Primera Divisió, hem vist multiplicar-se el nombre de penyes, s'ha tancat un acord amb l'Ajuntament per a una concessió de 50 anys del camp, s'han construït uns nous camps d'entrenament, s'ha ampliat la capacitat de l'estadi, s'ha canviat l'enllumenat i el marcador.

En definitiva, en una época en què el futbol és espectacle i negoci, el Girona ha trobat una propietat i una gestió professionals que saben molt bé de què va tot això i que garanteixen una rendibilització eficient de la simbiosi entre el club i la ciutat.

Hem de dir, però, que per damunt de tot ha passat una cosa essencial: la massa social del club (socis i abonats) s'ha disparat i les xifres d'avui eren impensables fa cinc anys; mentre que a l'estadi s'hi congreguen cada dia de partit com a mínim unes 10.000 persones i pujant.

La realitat ens obliga a sumar el valor i el caliu d'aquesta massa social i els ingresos que genera amb el valor afegit, molt més alt, dels drets de televisió, és a dir l'espectacle. Només la síntesi pacífica d'aquests dos elements assegura el creixement del club.

Per això no té cap sentit que l'episodi del partit de Miami, que no sabem com acabarà, enteli aquesta entesa i aquesta síntesi. Propietat i massa social van junts i busquen el mateix.

Però de la mateixa manera que la televisió mana de forma absoluta en els dies i els horaris dels partits i a ningú no se li ha acudit fer culpable dels horaris incòmodes a la propietat, tampoc no té cap sentit de buscar cap responsabilitat en el tema del partit «d'Amèrica» en els gestors i propietaris del club.

La proposta ve de fora i és econòmicament interessant; fins i tot és publicitàriament interessant però és molt probable que s'hagi plantejat malament per part de la Liga; tot i que els clubs són la Liga. Tots és més complex que no sembla. Però si el partit prospera malgrat les diverses oposicions, el Girona l'haurà de jugar i haurà de negociar-ne les millors contrapartides per a l'economia del club i les millors ofertes i propostes per als socis i abonats als quals es deu un respecte.

No podem permetre, però, que aquest episodi, acabi com acabi, malmeti l'entesa entre afecció i propietat, que és el valor més alt que avui pot exhibir el Girona, molt per damunt de la mitjana dels clubs de la Lliga.

Ha arribat l'hora d'aplicar a aquest moment la màxima intel·ligència emocional amb el convenciment que el que importa de veritat és jugar bé, guanyar partits i punts i assegurar una segona temporada a Primera Divisió igual o millor que la passada. Només així, després d'una segona, en vindrà una tercera i una quarta i una cinquena? Hem de normalitzar la presència del Girona en el paisatge de la Primera Divisió.