En els últims dies, i a través de tots els mitjans de comunicació, s'han tractat, sobretot, les titulacions «no guanyades» i aconseguides per estratègies del tot rebutjables.
Les titulacions universitàries són un mèrit contrastat i valorat. Han de ser un estímul d'esforç i de realització personal. Un doctorat, una llicenciatura, un màster... i totes les titulacions universitàries esmentades i degudament obtingudes, són mèrits professionals que acrediten una capacitació per exercir-les.
Alguns polítics de partits d'implantació estatal molt important han especulat sobre la possessió de títols inexistents. La cobdícia arriba a extrems insospitats. El paral·lelisme o superació de rivals polítics, com a valor ben mesurat, s'ha d'obtenir pels mèrits documentals, que hom pot aportar.
«Feta la llei, feta la trampa». Una universitat de caire no particular de Madrid, la Universidad Juan Carlos I, ha estat acusada de «facilitats per donar titulacions», sense haver cursat les assignatures preceptives. Resultat, s'han descobert que algunes, moltes?, d'elles eren pura burla. Detectades aquestes vergonyoses enganyifes, els «titulats sense títol» han sofert l'escarni públic. Resultat: alguns càrrecs d'alt nivell, que són els de més responsabilitat professional i humana, han dimitit de les seves funcions abans que la justícia els investigués. La moguda és realment impressionant. De fraus n'hi ha, pel que se sospita arreu, per «parar un tren».
Fem una especulació, que pot esdevenir una realitat. Un llicenciat presenta el seu currículum per poder optar a una ocupació en una empresa pública o privada. Evidència: si la llicenciatura és de l'esmentada Universitat, qui ha d'admetre-la per donar-hi curs, posant cara de burleta, la rebutja: « Dónde va con esta solicitud!».
Aquí surt la controvèrsia. Hi pot haver dos tipus de persones posseïdores d'una llicenciatura d'aquesta universitat tan «a l'ull de l'huracà». Uns són dels fraudulents, però n'hi pot haver d'altres que, posant-hi tot el que calia pertinent per tenir aquell títol ben merescut, rebin, possiblement, el mateix tracte de rebuig. Una ignomínia comparativa, però que es pot donar.
Podria ser una mesura de control i reparació, l'exigència que tothom, llicenciat per una universitat sospitosa de fer trampes, hagués de presentar la documentació de què disposa a fi d'aconseguir la seva homologació oficial. Així es tindria la seguretat de la dita castellana: « A tal señor, tal honor».
El frau dels màsters hauria de ser castigat. Això no vol dir que una persona amb experiència de formació professional no pugui presidir un càrrec de responsabilitat en una empresa pública o privada. El que no és admissible és l'engany. Cal tenir en compte que un bon professional, amb molts anys d'experiència que avali la seva feina, ha de tenir la mateixa consideració oficial que la que té un titulat, en la seva mateixa branca d'actuació i desenvolupament.
Tornem a les persones que ocupen càrrecs polítics de molta responsabilitat. A partir d'ara, ja surten explicacions voluntàries o divulgades sobre les seves carreres. Exemple: l'alcaldessa de Barcelona ha declarat voluntàriament que li mancaven un parell d'assignatures per acabar la seva carrera de Filosofia. És coherent que ho hagi fet i això li dona una credibilitat merescuda. Per ser alcalde no cal tenir cap mena de titulació universitària. Ella ho ha fet en el moment que creia que no havia d'amagar la seva mancança professional, que no política. És ben sabut que no és no ni necessari ni imprescindible tenir una llicenciatura universitària per ocupar un alt càrrec de responsabilitat pública. Però tampoc de presumir-ne, si no es té.
I un matís. Els alcaldes, democràticament elegits, tenen tot el dret d'ocupar el càrrec derivat de la seva elecció. Pregunta de coherència: ja està preparat per actuar d'àrbitre en un tema en el qual no té cap mena de competència professional? Sense cap dubte que no. Ja té els seus assessors. Ai!, com han crescut aquests càrrecs, tan ben dotats econòmicament! Ocupada l'alcaldia, s'hauria de «reciclar oficialment», mitjançant «màsters» preestablerts i de ressò públic. La preparació adequada evitaria aquest dispendi econòmic dels assessorament externs (Ajuntaments, Diputacions, Consells Comarcals...).
Els mestres, que han acabat la seva carrera, han de passar un «curset» de «Pràctiques de Magisteri» en col·legis públics homologats. Parlo sense estar convençut de si la mesura és actual, però sí que havia estat «d'obligat compliment» amb anterioritat.
Sí que és cert que un llicenciat en Dret, obtingut el títol, per poder exercir la seva carrera universitària precisa de fer unes pràctiques en el despatx d'un advocat, o bufet d'ells, de reconegut prestigi.
El títol, només com a paper per col·locar en lloc visible, no serveix per res. Cal competència i esforç per exercir-lo.
