Enguany es commemora el 150è aniversari del naixement del lingüista i gramàtic Pompeu Fabra. Molts som els que tenim el seu diccionari de tapes vermelles a la biblioteca de casa. El color no fa la cosa, però sí assenyala que fou adquirit amb posterioritat a l'arribada del rei Joan Carles a la més alta magistratura de l'Estat. Fins llavors, la primera de les seves edicions es trobava ben amagada perquè delatava el seu propietari. L'Institut d'Estudis Catalans, que fa les funcions d'acadèmia catalana de la llengua, l'actualitzà i el segueix adaptant als canvis que es produeixen en l'idioma propi del nostre país. TV3 i Catalunya Ràdio són els encarregats principals d'estandarditzar-lo a la recerca d'una unitat que no és real, sinó fictícia.
És possible que algun entès en matèria de llengües sàpiga com neixen. Imagino que ho fan lentament. De manera dispersa i de forma desigual en els seus vocables. Però tothom sap, puix la Història ha aixecat acta, que les llengües es troben subjectes al determinisme: O evolucionen o simplement s'extingeixen. La mateixa llengua catalana té en el llatí clàssic el seu origen, una vegada aquest es va vulgaritzar, però l'idioma de procedència es considera «llengua morta». El Concili Vaticà II contribuí al seu enterrament definitiu o quasi. Avui són molts els eclesiàstics que no dominen la llengua oficial de l'Estat del Vaticà, cosa inversemblant fa només mig segle. Personalment crec que no és bo que l'Església de Roma s'hagi convertit en una mena de «torre de Babel» en matèria lingüística. Però això són figues d'un altre paner.
L'estandardització de la llengua, segon Wikipèdia, «és un procés que s'inclou a la part de la política lingüística relativa a la modelació formal d'una llengua, a l'adscripció d'un estatus jurídic i administratiu, i al foment de la seva adquisició, conegut en sociolingüística com a planificació lingüística».
Dit d'altra manera: D'una pluralitat que es dona en el país, passar-la a una empobridora planificació que té per objectiu la unitat tot enviant la diversitat a la deixalleria. Els sona, en la dialèctica Catalunya-Espanya? Ben segur que sí, però amb l'edificant veritat que aquí l' imperium es troba en mans d'institucions catalanes i de llibres d'estil, com ara el que usen la ràdio i la televisió que entre tots paguem.
Cadaqués ha plantat cara a aquest procés unificador de la llengua. Ho ha fet el seu Ajuntament quan l'Àrea de Turisme ha rebut queixes per l'ús del «cadaquesenc» i ha comprovat que les xarxes socials han amplificat aquest rebuig. Sembla que els mots «afogar» (ofegar), «aiga» (aigua), «des» (del, dels), «iglesi» (església), «istiu» (estiu), «jonell» (genoll), «mos» (ens, nos), «sa, ses» (la, les, els), «rim» (raïm), «ta fot!» (no et fot!) i d'altres propis de la vila, aproximadament un miler, molesten els forasters de parla catalana, els «unificats» per la televisió del règim o per imperatiu de l'IEC, l'existència i les competències del qual la majoria no les sabran. De fora vingueren...
És ben cridaner, estrany i peculiar que el «fet diferencial» de la llengua catalana, tan usat políticament i cultural amb relació a una suposada ingerència de les institucions de l'Estat a Catalunya, no reconegui en el seu si el «fet diferencial» de la parla pròpia de Cadaqués. O la de Tossa de Mar o la de Begur o la d'Olot, per esmentar-ne tres de les moltes que es donen en terra gironina.
I és que, com resa la dita, sempre veiem l'espiga en l'ull de l'altre, però mai la biga que tenim en el propi. Com ha dit encertadament l'Ajuntament de Cadaqués, «l'estandardització de l'individu i dels seus hàbits mos fa retrocedir com a societat». I això, afegeixo, no s'ha de permetre, ja que constitueix defensa de la terra, de la seva gent i de les seva diversitat, que és patrimoni a conservar, com bé fan els cadaquesencs.
