Vaig començar la carrera de sociologia a la Universitat Autònoma de Bellaterra amb 17 anys. Els que som nascuts a finals d´any podem dir aquestes coses. Al cap de tres mesos vaig deixar la carrera i me´n vaig anar al poble, a treballar de rentaplats, de llogador de patins de platja i de mariner d´aigua dolça.
Anys més tard, amb 21 repicats, vaig començar la carrera d´Història. En vaig trigar 5 a completar el primer cicle, perquè tenia el cap ple de pardals i perquè treballava -muntant escenaris, carregant camions i de monitor d´escola. Entre els 26 i els 30 anys em vaig llicenciar en Antropologia Social i Cultural, vaig fer els cursos de doctorat i tenia enllestida una tesi que finalment vaig decidir no defensar, i en canvi publicar, un cop esporgada del llenguatge absurd que serveix per afalagar un tribunal somnolent. No obstant això, vaig ser professor universitari durant 10 anys. De tard en tard encara em truquen, des d´aquest o des d´aquell màster, per anar a dir-hi la meva. Fa 15 anys que treballo d´antropòleg.
Ara que s´ha estès la polèmica al voltant de les titulacions acadèmiques dels polítics emergents, a mi em fa gràcia que no els demanin, per comptes de credencials, l´experiència en el camp que volen conquerir. O en qualsevol altre camp. Dit d´una altra manera, si un senyor o una senyora aspiren a llocs de poder, o sigui, a llocs de gestió, com és, que no se´ls exigeix una mínima traça? En resum, hi ha pocs oficis, no me´n ve cap al cap, que no exigeixin competències en gestió. I encara més, que dirien els Dupond i Dupond: com pot ser, que no en tinguin gaire, d´experiència, en res, bon part dels polítics de la nova fornada?
La mitjana d´edat dels polítics emergents ronda els quaranta anys. Siguin del color que siguin, i per norma, presenten els currículums de tall acadèmic ben engreixats. Però se´ls veu el llautó des de la porta de Tannhäuser. A les universitats, tothom que hi ha pul·lulat sap que l´expedient final és relatiu. Qui no ha saltat, del suspès a l´aprovat, o una mica més, després de passar per un despatx a plorar? No pas tothom ha tirat de despatxos, és clar. I no volia anar per aquí.
Jo, el que em pregunto, és de què han treballat tots aquests quarantins (quinquenni amunt, quinquenni avall), abans de postular-se per alcaldes, caps de partit, presidents i altres noies del pilot. Vull dir que, si sabés d´on venen, per quines feines han relliscat, quina quantitat de fusta han carregat al moll, aleshores sí, que tindria la informació que necessito per avaluar-ne la competència. Em sembla que més d´un, el que té, és son a l´esquena.
Passada l´última guerra mundial, les principals figures del socialisme noruec han estat obrers manuals, inclosos dos primers ministres. L´un venia de les brigades de reparació d´empedrats d´Oslo, i l´altre havia estat un muntador de teulades de llauna. No em diguin que no són les competències ideals per apuntalar un país.
