Les resolucions dictades pels jutges no tenen una naturalesa democràtica, encara que pugui haver-hi la intervenció d´un jurat en els casos previstos per la Llei Orgànica del Tribunal del Jurat. Les sentències han de ser coherents amb la legislació. Les lleis sí que són el fruit d´una elaboració i una aprovació en el si de parlaments elegits democràticament i haurien de donar resposta a les transformacions que es produeixen dins la societat. Espa­nya, però, té un problema greu amb el sistema judicial. Ho vaig viure de prop ja fa quaranta anys per la meva implicació en els treballs de fixació del llenguatge administratiu i jurídic per al català, que n´havia estat bandejat des de l´acabament de la Guerra Civil. Mentre la Generalitat, les administracions locals, les institucions universitàries,... incorporaven diligentment la llengua catalana, oficialitzada amb l´Estatut d´Autonomia de 1979, a la seva gestió, l´Administració de Justícia s´hi mostrava refractària. I de fet continua essent un dels àmbits públics on, quaranta-tres anys després de la mort del dictador, la presència del català és menor. S´ha dit -no pas sense raó- que la Transició va passar de llarg del món judicial. El cas que esmento n´és un clar exponent, com ho és la lentitud amb què s´hi ha modernitzat el llenguatge. A les institucions públiques, l´estil de redacció i el disseny dels documents constitueix una part rellevant de la imatge que transmeten. N´hi ha prou de recordar el llenguatge de l´administració franquista i el clàssic «Gracia que espera obtener de V.I., cuya vida guarde Dios muchos años». El llenguatge judicial ha estat dels més reticents a actualitzar-se i ha costat reflectir-hi adequadament la condició que els administrats tenen de ciutadans lliures i ja no de súbdits sotmesos a una dictadura. Aquesta circumstància ha afavorit la persistència de la percepció que els òrgans judicials es permeten arbitrarietats que en societats més avançades serien inviables. Resulta escandalós que encara avui magistrats i fiscals mantinguin la qualificació de rebel·lió per referir-se a uns fets que, segons l´article 472 del Codi Penal, haurien d´haver-se produït d´una forma violenta, una violència que podem identificar fonamentalment, pel que als fets de la tardor del 2018, amb l´actuació de la policia nacional o de la guàrdia civil, però no amb cap de les persones exiliades o que pateixen un empresonament preventiu. Però ho hem viscut també d´una manera indignant en el cas dels incidents d´Altsasu, amb unes condemnes desorbitades, o amb el de La Manada. Les forassenyades mesures judicials contra els presos polítics catalans han quedat, però, qüestionades per la Justícia d´altres països europeus, com Alemanya, Bèlgica, Suïssa o Escòcia. Si la incorporació a l´OTAN va servir perquè els militars espanyols haguessin de vincular-se amb els d´altres països sense la seva lamentable tradició colpista, confiem que el procediment judicial seguit contra els presos polítics catalans ­obligui la magistratura espanyola a reflexionar.