Quan l´ensenyament secundari i superior es concentrava en la capital de província i alguna ciutat de cert relleu i només hi havia una Universitat per tot el districte, es feia problemàtica la possibilitat de cursar estudis, especialment pel fills d´aquelles famílies de recursos limitats, com ho eren la major part de les del nostre país. El desplaçament de l´estudiant era complicat. Les pensions cares i els viatges també cars, i a més incòmodes i amb poca oferta d´horaris.

A la província de Girona només hi havia institut de secundària a la capital i a Figueres. I la Universitat de Barcelona acollia els estudiants de tot Catalunya i Balears. Els joves de les nostres comarques que no tenien el seu domicili a Girona o a Figueres ho tenien molt difícil per cursar el batxillerat. I els gironins que volien cursar estudis superiors es trobaven també amb l´ardu problema del desplaçament i de l´allotjament.

Quan es creà el vell Institut del carrer de la Força, als anys quaranta del segle XIX, es projectà disposar una residència d´estudiants en el mateix edifici. Però aquell projecte dissenyat minuciosament no passà de ser això, un projecte no realitzat.

Per solucionar el problema es crearen, al marge dels centres docents oficials, els pensionats, les residències i les dispeses. Com també existien els estudis lliures, amb dispensa d´escolaritat. Els mestres rurals i d´algunes poblacions de certa importància i alguns col·legis privats representaren un important suport per a aquells estudiants lliures. Durant el curs s´anaven preparant i el mes de juny o al setembre acudien a l´Institut per practicar els corresponents exàmens que donarien validesa a la seva preparació. En un dia o millor dit, en unes hores, es jugaven el treball de tot un any. S´ha de reconèixer que una gran majoria d´aquells estudiants demostraren una bona preparació i que havien treballat a consciència, i no cal dir que els seus preceptors acreditaren uns bons coneixements científics i excel·lents dots pedagògiques.

La preparació per examinar-se com a lliure també l´oferien diversos col·legis i acadèmies privats, confessionals i no confessionals. El més destacat era el del Collell.

Aquest sistema de l´ensenyament lliure també, en algunes èpoques, fou vigent en la Universitat; però ja resultava més difícil que en els estudis secundaris, especialment per la dificultat de trobar professors ben preparats.

Si l´economia de les respectives famílies ho permetia, les noies i els nois de les comarques disposaven a la nostra ciutat de col·legis privats amb pensionat o a mitja pensió. Des de les darreries del segle XIX, el col·legi marista de la Immaculada, atenia un bon nombre d´estudiants de batxillerat. Els alumnes assistien al matí a les classes de l´Institut i a la tarda preparaven les lliçons i feien els treballs corresponents, amb l´ajut i la supervisió dels hermanos. Josep Pla, en el seu llibre Girona, un llibre de records, deixa un ben expressiu testimoni d´aquell internat i d´aquell col·legi, com també del vell Institut.

L´alumnat femení tenia encara més opcions, ja que es podia escollir entre diversos centres escolars que oferien semblant sistema i la mateixa garantia. El que en certa manera els diferenciava era que el col·legi de les Escolàpies era més luxós i tenia un cert toc de distinció social. A la mateixa plaça de la Catedral es trobava el col·legi del Cor de Maria, i a l´esquerra de l´Onyar el de les Dominiques del carrer del Nord i les Carmelites de la Mare Vedruna, a la carretera de Barcelona.

La mitja pensió consistia a quedar-se a dinar en el col·legi. S´acollien a aquest servei aquells que vivien a la mateixa ciutat i sigui per quedar el centre docent i el domicili una mica distanciats, o per problemes d´organització domèstica els resultés més còmode. També podia ser útil a aquells que es desplaçaven des de poblacions molt properes, desplaçament que fins i tot podien fer en bicicleta. Dels que es trobaven en aquests situació hi havia qui es portava el dinar i el consumia a casa d´un company d´estudis o assegut en un banc de la Devesa. A vegades el desplaçament diari no era tan proper com podia ser des de Quart, Sant Gregori, Salt o Bescanó. Uns meus companys de curs venien de Sils, uns altres de Celrà i un de Flaçà. Feien el viatge en tren, i en els temps de restriccions, en què no podien fiar-se del tren, es desplaçaven en bicicleta. El que procedia de Flaçà era fill de fer­roviari i el transport no li costava res, ­sempre que el tren funcionés, i anés a l´hora.

Més econòmiques que els pensionats resultaven les dispeses. Generalment es tractava d´un pis d´una casa de veïns. A càrrec d´una senyora soltera o vídua. Podien acollir un petit grup de noies o de nois, d´acord amb la grandària de l´habitacle i de les habitacions que tinguessin disponibles.

Famílies de comarques amb suficients disponibilitats econòmiques llogaven un pis a Girona, la propietat horitzontal encara no havia arribat. S´hi instal·lava la mare i els fills i filles que haguessin d´estudiar. I si no era possible la presència materna, llogaven una minyona que estés al servei dels estudiants de la família.

Quan l´estudiant accedia a la Universitat era qüestió de desplaçar-se a Barcelona. Si la família s´ho podia permetre, la solució era ben fàcil, muntar-hi un pis, amb el servei que fos del cas. La Residència d´Estudiants del carrer d´Urgell oferia un bon nombre de places. També existia alguna residència femenina i algun col·legi de monges que acceptava estudiantes universitàries, però només com a residents, sense oferir ensenyaments. I moltes famílies oferien una o diverses habitacions, amb pensió completa o només per dormir i l´interessat es buscava el sistema de menjador que més li convingués o que fos més econòmic. Una solució barata era el menjador del S.E.U., el sindicat d´estudiants depenent del Movimiento. Allà el preu era molt assequible, sobretot si no es mirava la qualitat.

En general, els universitaris gironins residents a Barcelona el dissabte el vespre venien a passar un curt cap de setmana amb la família, sempre que no tinguessin un examen a primera hora del matí del dilluns, ja que no es podien fiar de la puntualitat del tren. El tren més usat per a qui tenia feina a fer a Barcelona era el que passava per Girona a dos quarts de set del matí, per arribar al seu destí a tres quarts de nou, sense la garantia de la puntualitat.

Mentre un grup d´estudiants gironins fèiem el viatge a Barcelona, drets i encongits en un vagó amb el doble de passatgers que de seients, un company ens deia que vindria un temps en què els trens farien el trajecte en menys d´una hora i que seria factible viure a Girona i estudiar a Barcelona, anant i venint diàriament. Tots ens el miràrem com si aquell noi hagués perdut l´enteniment. Doncs això ja ha arribat i hi ha qui ho practica. Com també els pisos d´estudiants han substituït pensionats i dispeses. Però a més de tot això, s´ha multiplicat el nombre d´instituts de Secundària. Se´n troben fins i tot en poblacions en les quals abans només hi havia una escola amb un mestre i una mestressa. I a la nostra ciutat la Universitat acull milers d´estudiants de les més diverses especialitats.