Quan deixem de parlar dels màsters i les tesis doctorals, i entre dues patriòtiques estripades de vestuari per la qüestió catalana, segur que es torna a parlar de populisme, l´etiqueta que en un principi va ser penjada a Podem però que no va trigar a generalitzar-se. S´acusa de populisme Pedro Sánchez quan atorga prioritat a exhumar les restes de Franco del Valle de los Caídos, Albert Rivera quan exigeix un 155 permanent a Catalunya mentre la governi l´independentisme, Pablo Casado quan predica baixades radicals d´impostos que els pressupostos no aguantarien. Tots ells carreguen amb l´apel·latiu sota l´acusació de dir coses que afalaguen les oïdes de la gent. Però si aquesta és la consideració, no trobarem gaires polítics a les altes esferes que se n´escapin. Els qui no afalaguen les oïdes del poble, els que anuncien impotències i justifiquen el pessimisme, no tenen gaire requesta i no obtenen prou suports populars per fonamentar una carrera política. Això ens portaria a considerar que la majoria de polítics, i especialment els líders de les principals formacions, són necessàriament populistes, però una etiqueta que es pot aplicar a tothom no ens ajuda gaire a orientar-nos. Haurem de buscar una definició més excloent.

En podem trobar una en Umberto Eco. El que segueix no és un plagi, sinó una cita, ja que ho documento degudament: Umberto Eco, De la estupidez a la locura, Lumen, Barcelona 2016. Es tracta d´un recull d´articles seleccionats pel mateix autor i publicats pòstumament. En el que es titula «Matar a un pajarito» llegim aquestes consideracions: «El populisme és una forma de règim que, en intentar saltar-se les mediacions parlamentàries, tendeix a establir una relació plebiscitària immediata entre el líder carismàtic i les multituds. Hi ha hagut tants casos de populisme revolucionari -en què mitjançant la crida al poble es proposaven reformes socials- com formes de populisme reaccionari. El populisme és simplement un mètode que preveu l´apel·lació visceral a les que es consideren les opinions i els prejudicis més arrelats en les masses (sentiments que podríem definir com a poujadistes o qualunquistes)». (S´anomena poujadisme els moviments reaccionaris basats en la por al canvi de les classes mitjanes, i el qualunquisme, o «qualsevolisme», apel·la a l´«home comú» per estendre la desconfiança cap als partits i les institucions polítiques).

I amb això ja som un poc més savis.