Hi ha dues classes de polítics: els que actuen pensant en com és el món i els que actuen pensant en com hauria de ser. És a dir, els realistes i els utòpics, els pragmàtics i els idealistes. O matisant una mica més, els que parteixen de la realitat tal com és (enganyosa, lletja, imperfecta, decebedora), i els que en canvi parteixen d´un ideal ­(exemplar, admirable) que ha d´imposar-se com sigui a la realitat. En general, els primers -els pragmàtics, els realistes, els que prenen decisions pensant en el món tal com és- són els que dirigeixen les democràcies representatives. I els últims -els utòpics, els idealistes, els que aspiren a una societat perfecta- són els que acaben creant estats totalitaris.

Suïssa, Uruguai, Corea del Sud, els països de la UE i tants altres són -per ara- democràcies representatives en les quals els polítics, siguin del partit que siguin, intenten trobar solucions factibles als problemes reals. En canvi, Veneçuela, Iran, Aràbia Saudita, Corea del Nord o Cuba són societats regides per una classe política que només aspira a imposar un ideal de vida (religiós o social, segons el cas), sense que importin per res les opinions i els desitjos reals de la població que ha d'acceptar -i patir- aquest mateix ideal de vida. Com és natural, els polítics pragmàtics toleren la crítica i accepten l'existència de l'adversari ideològic. Per contra, els polítics que volen imposar un ideal -els utòpics o els virtuosos, per entendre´ns- no accepten la discrepància ni la crítica de cap classe. I això és així perquè només ells saben què és la felicitat i què és la veritat, de manera que només ells estan autoritzats per imposar-les i preservar-les. No cal dir que els estats totalitaris del passat -l´Alemanya hitleriana, l´URSS comunista, la Itàlia feixista o l´Espanya de Franco- van ser societats governades per idealistes que somiaven imposar un món perfecte, lliure de vicis i de debilitats i d´heretgies polítiques. Que aquests polítics idealistes fossin en realitat una quadrilla de fantotxes amb complex de superioritat o una colla de psicòpates no canvia per res la naturalesa del seu projecte polític: ells volien construir una societat perfecta. I estaven convençuts ­d´haver-la construït sota la seva bota de ferro.

No obstant això, els polítics pragmàtics cauen de tant en tant en la temptació de legislar pensant en el món tal com hauria de ser en comptes de pensar en el món tal com és. Això va ser el que va passar quan un president benintencionat i bondadós -Woodrow Wilson- va prohibir el consum d´alcohol als Estats Units imposant la Llei Seca el 1919. Wilson volia fer dels americans uns ciutadans més virtuosos i més exemplars -abstemis, responsables, honrats-, però l´únic que va aconseguir va ser crear una societat dominada per les fortunes dels contrabandistes il·legals que subornaven jutges, polítics i policies i que tenien molt més poder que els agents de l´ordre que havien de lluitar contra ells. I pel que sembla, l´exemple de Woodrow Wilson s´està introduint de nou entre els nostres polítics. La prohibició de les drogues -que no aconsegueix aturar el consum i crea una màfia amb un gegantí poder econòmic- procedia d´aquesta visió idealista del món. Però ara aquest afany idealista sembla estendre´s a altres àmbits, potser perquè els polítics s´adonen que solucionar els problemes reals és molt difícil i que surt més rendible legislar per a un món ideal (encara que al final la legislació no serveixi de res). Així és com cal entendre que ja s´estigui parlant de prohibir la prostitució. Pot creure algú que s´acabarà amb el problema de la prostitució prohibint amb una llei? I no seria millor afrontar els problemes amb pragmatisme i realisme? Deixo aquí la pregunta.