Aquestes darreres setmanes la pederàstia a l´Església catòlica ha tornat a les portades amb la publicació de l´informe que recull acusacions a tres-cents sacerdots de l´Estat de Pennsilvània i qüestiona l´actitud de la jerarquia catòlica a l´hora d´afrontar el tema. Com en altres casos, són dades acumulades durant un període molt llarg de temps, concretament set dècades, la qual cosa pot distorsionar la percepció de la magnitud del problema i de la seva vigència. El mateix informe reconeix que la pràctica totalitat dels casos són anteriors a l´any 2002 i també admet que la política interna de les diòcesis en aquest tema ha canviat molt en els últims 15 anys. Malgrat que aquest informe és tractat com un tema d´actualitat, el cert és que conté un recull de casos ja jutjats i d´altres en què els acusats ja fa anys que van morir.

L´exhaustiu estudi «La naturalesa i l´abast del problema de l´abús sexual de menors pels sacerdots i diaques catòlics als Estats Units, 1950-2002», del John Jay College of Criminal Justice de la City University de Nova York, posa de manifest que el 81% de les víctimes eren de sexe masculí.

L´Església reconeix la gravetat del problema. Els últims papes han demanat perdó repetidament, i tant Benet XVI com Francesc han adoptat mesures serioses per solucionar-lo. Les xifres existents posen de manifest que el percentatge de religiosos implicats en casos reals de pederàstia és ínfim amb relació al conjunt de sacerdots i religiosos de l´Església. Podem valorar per nosaltres mateixos si la pederàstia és un mal generalitzat i orgànic de l´Església com alguns mitjans volen fer creure, o un trastorn que afecta una petita part de religiosos que, pel fet de ser-ho, no són immunes a les misèries humanes i a la hipersexualització general.

Certament, la jerarquia de l´Església és responsable del problema per no haver estat prou exigent en l´admissió de seminaristes i en l´ordenació de sacerdots; per no haver reaccionat amb prou fermesa davant els primers casos d´abusos sexuals; per no haver aplicat degudament la justícia eclesiàstica i haver encobert casos flagrants. Amb la perspectiva històrica que ara tenim, també podem dir que l´Església no va preveure ni es va preparar adequadament davant les conseqüències de la laxitud en la moral sexual que domina la cultura occidental des dels anys seixanta, i davant la secularització de les creences i el debilitament de la fe que des d´aleshores afecta tant el clergat com els laics catòlics.

Pau VI va tenir la lucidesa de preveure el que ha esdevingut i va reaccionar amb l´encíclica Humanae vitae, profètica aleshores i profètica encara mig segle més tard. L´encíclica establia l´íntima vinculació entre l´acte sexual, l´amor matrimonial i la transmissió de la vida. Pocs li feren cas, dins i fora de l´Església, en aquells moments, atès que l´anomenat alliberament sexual es veia com la superació de doctrines i actituds repressives i antiquades. De les informacions sobre casos de pederàstia que ara aclaparen l´Església, hi ha qui en pretén deduir la seva desautorització com a autoritat moral. De forma més o menys explícita, es vol deslegitimar l´única instància que a la nostra societat avui insisteix en la necessitat d´un lligam antropològic i moral entre l´amor i la sexualitat.

Al conjunt de la societat les xifres de pedòfils i de depredadors sexuals van en augment. Cada setmana apareixen notícies sobre abusos i agressions sexuals en nous àmbits socials o professionals. Segons la psicologia clínica, la pederàstia no és majoritàriament una patologia del cervell, sinó un trastorn de tipus psicològic. És una addicció severa que porta a l´obsessió. L´abús sexual infantil pot respondre a diverses causes com l´estrès, l´alt desig sexual, la falta d´una persona adulta amb qui practicar el sexe, l´abús de l´alcohol i altres drogues, i la manca d´autocontrol.

A la societat que ens ha tocat viure hi ha una sèrie de característiques que fomenten l´expansió dels abusos sexuals i de la pederàstia. L´alliberament sexual com a ideologia dominant des de fa mig segle, la laxitud moral i la mercantilització de les passions més primàries han donat peu a un ambient hipersexualitzat. A internet, hi ha milers de pàgines amb continguts pornogràfics accessibles per a qualsevol persona amb telèfon mòbil. L´addicció pròpia dels aparells electrònics es multiplica amb l´addicció que genera la pornografia.

A l´escola, els adolescents no són educats en el sentit personal de la sexualitat com a expressió d´un amor conjugal madur i compromès, ni sobre la seva funció en la transmissió de la vida, ni sobre els valors i avantatges que suposa l´abstinència i l´autocontrol de l´impuls sexual. En canvi, se´ls informa sobre mètodes anticonceptius, amb una visió hedonista del sexe i donant per fet que mantindran relacions sexuals. Es tracta d´una mala educació que, en un ambient hipersexualitzat, fomenta a curt i mitjà termini els excessos i les addicions sexuals, i afavoreix, a més llarg termini, l´augment de trastorns com la pederàstia i altres abusos i agressions sexuals.

Una part significativa dels casos de pederàstia apareixen a la pròpia llar. Hi ha famílies trencades en les quals apareixen i desapareixen nous «companys sentimentals» que entren en relació amb fills i filles menors de la parella, sovint amb carències afectives.

L´actual regulació del divorci facilita molt el trencament dels matrimonis i les famílies, i la mediació familiar pública va dirigida únicament a pactar la dissolució de les parelles, i no a intentar salvar la família en els casos en què seria possible i bo per als fills. Tampoc hi ajuden les lleis i polítiques favorables a la pluralitat de formes de família i a la diversitat afectivosexual. I no es fa tot el que es podria per ­controlar el tràfic de pornografia a internet.

Així com l´Església no pot tolerar més la pederàstia dins seu, avui la societat i els poders públics ja no poden mantenir la seva inconsciència sobre aquestes ­conseqüències negatives de l´alliberament ­sexual i de tot el que comporta. Quan la ­vivència de la sexualitat es desvincula del seu sentit personal i moral, s´animalitza, i això ho acaben patint els que poden oferir menys resistència física o psicològica.