Els fantasmes que no deixen descansar en pau sempre són consanguinis. Hi ha fantasies eròtiques, però no fantasmes eròtics que s´apareguin de nit a sobresaltar la libido. Els fantasmes no venen del plaer sinó d´un dolor que transcendeix la mort i s´encarna en un viu.

Quaranta anys després encara debaten els que creuen que Franco està ben mort i mal enterrat i els que opinen que està mal mort i ben enterrat.

Ara l´esquerra accepta que l´horror arquitectònic, constructiu i polític que va ser el Valle de los Caídos, que acull les restes de persones que no van caure, que van ser abatudes, està bé i que només hi sobra la mòmia presidencial perquè va morir al llit, en la rereguarda del Pardo, amb la llumeta encesa, llevat apagades, després d´una agonia prolongada per l´acarnissament polític i fotografiat per aquell cavaller espanyol que va ser el seu gendre, Villaverde, per vendre l´exclusiva a una revista del cor.

Quaranta anys després no es pot fer una exhumació -encara innecessàriament discreta sense despertar capellans cavernaris, hereus del búnquer, fatxes genètics, turistes de proximitat i abanderats de selfie que acudeixen a aquest lloc, horrible en fons i forma, en significant i significat, de morts per violència i enterrats sense permís, aquest parc temàtic-luctuós dels vencedors fet per esclaus del segle XX que ofèn la vista des de la carretera de la Corunya i està demanant la pietat de l´heura, la mala herba, els segles i la ruïna per guanyar dignitat arqueològica.

Per no desenterrar ningú, ni tan sols Luis G. Berlanga i Rafael Azcona, que li encarreguin la pel·lícula a Álex de la Iglesia i a Jorge Guerricaechevarría perquè caiguem morts de riure.