El drama dels «ninis»

Jesús Domingo Martínez Girona

L´Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic ha presentat el seu informe anual sobre la realitat educativa dels 35 països i territoris que conformen aquest organisme internacional. Encara que encapçalem la llista de les taxes de matriculació en la primera infància, amb un 96% dels nens escolaritzats, l´OCDE ens adverteix que, en aquest país, un de cada cinc joves ni estudia ni treballa. Són els anomenats «ninis», joves entre 15 i 29 anys que ni estudien ni treballen, la proporció és del 13,4% a la Unió Europea, mentre al nostre país arriben a un preocupant 20%.

El fenomen no es pot explicar de manera simple, però sembla clar que aquí incideixen de manera molt negativa l´alta taxa d´abandonament escolar primerenc i l´escàs arrelament que tenen encara els estudis de Formació Professional. La situació s´agreuja perquè som el país amb la taxa més alta d'alumnes repetidors en ESO, un 11%, mentre que la mitjana del total de països és tan sols del 2%. Per si fos poc patim unes xifres d´atur juvenil elevadíssimes, a l´entorn del 36,8%, la qual cosa ens situa desgraciadament en els llocs de cap d´Europa.

Al monjo de Montserrat

Hilari Raguer

anna maria muntanda batlle granollers

S´ha parlat tant i tant de la polèmica dels màsters polítics que Josep Playá Maset va escriure sobre aquest tema fa uns mesos i ara a La Vanguardia ens parla del darrer llibre sobre escrits diversos d´històries publicats per l´Institut d´Estudis Catalans i la Diputació de Barcelona.

En el llibre que ara es publica fent homenatge als seus 90 anys s´agrupen en quatre apartats: Catalunya i l´església catalana, la Guerra Civil, el Concili Vaticà II i Homenots. L´historiador Jaume Sobrequés va fer la presentació i és aquest el motiu que sent gironina m´ha inspirat a escriure sobre el tema.

Memòries dels avis de Lloret

enric carcereny beltran lloret de mar

Nou extracte del llibre de les meves memòries.

Avui tornarem a parlar del preocupant i punyent problema de la necessitat d´un nou asil per a la gent gran de Lloret. Sé que, com molts de problemes, no és fàcil, però si hi ha voluntat, és possible.

Recordo a la meva infància, estant a una terreta del pis de la plaça Espanya, hi treballava una noia de nom Anna, i jo tot preocupat li vaig preguntar, «Anna, em vols dir com es fan els nens?». Ella es va posar a riure, i em va dir «no et preocupis que ja ho sabràs».

Es una persona excel·lent i que tota la seva vida ha estat treballant i ajudant la seva família. Ara, per culpa d´una malaltia, el seu fill, l´ha hagut d´ ingressar a un asil de Tossa, perquè a Lloret no hi ha lloc.

Des que Lloret s´ha convertit en un punt turístic de referència mundial, cap responsable ha pensat en la gent gran, i s´han gastat molts de milions, amb edificis que podien esperar, i que sols servien presumptament per al benefici a vegades inconfessable o a la seva vanitat, d´alguns.

I, ara, pensa una mica i pregunta´t si és lògic que el Lloret d´avui, amb la seva importància i potència, és del dret més elemental, que els avis que han fet amb el seu esforç personal el Lloret de què tots gaudim, hagin d´anar a altres pobles. És inacceptable.