No estem pagats. Em refereixo als que escrivim. El personal plagia tant perquè escriure és el pitjor. Acostumo a dir-ho als meus alumnes del taller d'escriptura:
- Per què us hi entesteu?
Em miren atònits perquè ells no tenen la resposta. Jo sí: la majoria no desitja escriure; desitja haver escrit. Haver escrit és fabulós, per això molts doctorands paguen perquè els escriguin les tesis. Per haver escrit. O per fingir, tant és. La primera pàgina d'un llibre provoca el mateix ofec que els últims metres d'una marató. T'ofegues des del començament, des de la primera línia. De fet, s'escriu a partir d'un naufragi. Si no hi ha naufragi tampoc no hi ha escriptura. I es plagia des de la riba, prenent el sol amb una cervesa a la mà. Observin tots els plagiadors que hi ha hagut al món i comprovaran que estan sempre en banyador, encara que vagin amb camisa i corbata. El plagiador és un banyista etern que ha vist ofegar-se massa gent a l'oceà de l'escriptura. Per això no hi entra, en l'escriptura, ni fins a la cintura.
- Molta ressaca -diu.
Hi ha escriptors que amb tal de no escriure són capaços de qualsevol cosa, fins i tot de córrer. Ara bé, l'escriptor pur potser no escrigui, però tampoc plagia, ni contracta negres que li facin la feina. L'escriptor pur atacat de sequera pateix com un gos abans de copiar una línia a un col·lega. Les línies dels col·legues són sagrades. El plagi, que no té condemna penal, està socialment molt mal vist. Una tesi copiada, que no deixa de ser una murrieria, no et porta a la presó, però et converteix en un empestat. Per què? Perquè el públic intueix que robar una frase, un paràgraf, un capítol és molt més que robar una frase, un paràgraf, un capítol. Robar paraules equival a robar la identitat, ja que això és el que un es juga en escriure (fins i tot en no escriure desitjant fer-ho). L'atracador d'un banc sense víctimes pot caure bé, però el lladre d'un poema és un Caïm. Perquè en el poema es deixa un la vida. Al que anàvem: que no estem pagats.
