Acabo de tornar d'un viatge a la Costa del Sol i m'he quedat escandalitzat de veure com han estat incapaços d'aprendre de les lliçons del passat -inclús de les del seu passat més recent. Després d'anys de crisi que principalment foren causats per la «bombolla immobiliària», allà les grues tornen a girar per construir, un al costat de l'altre, complexos gegantins d'habitatges turístics minúsculs amb claríssima vocació d'atraure sobretot quantitats ingents de cercadors d'un clima agradable, sense cap consideració per la seva qualitat. No entenc com poden comprometre el seu futur d'aquesta manera, el seu territori i també la seva destinació, que està caient en picat. Com pot ésser que no s'adonin que els milers de compradors de les «cases pitufes» només faran créixer les franquícies d'hamburgueseries, les boutiques d'imitacions i el top manta, en detriment d'aquells que han invertit autèntiques fortunes en una Costa del Sol que, a més del bon temps, prometia qualitat i luxe.

Sort que a casa nostra no sembla que estem disposats a repetir les errades -ni les nostres ni les d'altres. Catalunya, i especialment les comarques gironines, és un territori conscient que el seu principal atractiu és precisament tot allò que els seus visitants han trobat sempre, des d'un clima agradable a una natura extraordinària, però sobretot una explotació «responsable» de tot allò que el fa diferent d'altres indrets. És clar que també aquí l'avarícia ha permès certes barbaritats, però m'atreviria a afirmar que no hi ha abús que s'hagi comès, que no tingui « arreglo» a mitjà o llarg termini.

Darrerament es parla molt de la turismofòbia que està envaint els habitants d'algunes de les nostres ciutats més boniques, que certament pateixen una sobrecàrrega tan important de visitants que poden acabar perdent alguns dels encants que els forans venen a trobar. Però els principals responsables ja estan al cas i sabran trobar remei, un remei que sempre serà consensuat entre els interessos turístics en general, els particulars i la ciutadania. Tampoc pateixo per l'interior, inclosos els Pirineus. Crec que són exemple d'una explotació turística sostenible i responsable. Allà on no sé si els responsables sabran trobar un equilibri adequat entre la protecció del mitjà i una accessibilitat prou flexible per continuar garantint que del seu atractiu en puguin gaudir aquells que ens visiten, és precisament a la línia de la costa. Hem d'ésser conscients que el manteniment de l'entorn val molts diners, uns diners que ens ha de proporcionar el mateix territori, perquè sigui veritablement «sostenible». Prohibir, com alguns plantegen, l'accés per mar a algunes de les cales més espectaculars de la mediterrània occidental podria acabar essent una mesura que les perjudica més que no les beneficia. Segur que n'hi ha de més respectuoses amb l'individu i menys dràstiques amb l'entorn, per continuar vetllant pels tresors d'un dels països més bonics del món.