Ens diuen que ja ha arribat la tardor i ens mirem uns als altres com si s'haguessin equivocat. O com si la tardor s'hagués canviat de bàndol i volgués ser com l'estiu: calorosa, xafogosa, pesada i sense esma per fer res. La veritat és que, amb la tardor recentment estrenada, el passat diumenge ha estat com els millors dies d'agost quan sol, platja i salabror conviuen generosament. Sense presses. Ja vindran temps pitjors.
Aquest estiu, però, per sobre de les altes temperatures i sota el ventilador del menjador de casa, he tingut el plaer de veure i seguir amb total devoció Un village français -Un poble francès-, una magnífica sèrie francesa que relata la història, des del juny de 1940, d'un grup de veïns de la petita localitat francesa de Villeneuve durant l'ocupació alemanya en el transcurs de la Segona Guerra Mundial. Unes interpretacions esplèndides donen vida a una sèrie de personatges que són els protagonistes d'un període crucial de la nostra història. Uns personatges-protagonistes que posen de manifest la complexitat de la vida quotidiana sota l'ocupació nazi, a través dels quals es multipliquen els punts de vista sobre un mateix fet, la dificultat de prendre decisions quan la vida dels altres penja d'un fil, la responsabilitat que comporta la governabilitat d'un poble enmig dels propis dilemes ètics i morals, com és el cas del metge protagonista, el doctor Daniel Larcher, nomenat batlle de Villeneuve en aquestes circumstàncies, que fa l'impossible per fer i desfer sense defugir tot allò que sap que pot recaure sobre les seves espatlles. Reflexiu, generós, solidari, contradictori. Tendre amb el seu nebot Gustave, fill del seu germà Marcel, un comunista convençut i disposat a lluitar fins al final pels seus ideals. Comunistes, gaullistes, resistents i col·laboracionistes com l'empresari Raymond Schwartz que, per altra banda, manté una certa coherència amb ell mateix i hi juga un doble paper, com el sotsprefecte Servier, a qui li és molt difícil de mantenir l'equilibri de tot plegat en el dia a dia, o com Jean Marchetti, el policia francès arribista i trepa, enamorat d'una jueva, que aprèn molt ràpid els mètodes dels ocupants com els emprats pel cruel Heinrich Müller, amant de l'Hortense Larcher, la dona del metge. La directora i el posterior director d'escola, la mestre Lucienne Borderie, que lluita contra els seus propis fantasmes, la Marie Germain, que prefereix jugar-se la vida en lloc de deixar que la vida passi indiferent al seu davant. Terriblement humans.
Al llarg de la història es defugen els judicis de valors i, sobretot, s'aconsegueix fer sentir què suposa veure com la vida i l'ordre coneguts i segurs queden totalment trastocats sota l'ocupació d'un enemic tan potent. A mi m'ha fet sentir i aferrar-me encara més a la idea de com n'és, la vida, de transversal i de complexa, que no és blanc o negre, que hi ha molts matisos pel mig que cal considerar i tenir presents. Que els diferents punts de vista són essencials per veure una situació en tot el seu context i comprendre-la millor. Que l'amplitud de mires enriqueix, si bé és evident que no es pot justificar tot. Que en situacions molt complicades és molt fàcil parlar i molt difícil decidir. I molt fàcil opinar sobre les decisions preses pels altres.
Crec que Un village français podria ser qualsevol poble de qualsevol lloc. Poble o ciutat si anem més enllà. Les relacions més o menys estretes que s'estableixen entre els seus habitants conformen una manera de viure i d'entendre la vida. Un teixit social, polític i cultural concrets. I encara més en temps difícils: Somnis, frustracions, realitat, utopia, amor, desamor, lleialtat, traïció, generositat, egoisme, comprensió, incomprensió. Contradiccions, lucidesa...
Aquesta tardor en serem testimonis.
