La Fortuna somriu als audaços», diu el famós vers llatí, i ningú pot negar a Pedro Sánchez audàcia al capdavant del partit socialista. Va arribar a la secretaria general des de la indignació antisistema i al govern d´Espanya pactant amb els mateixos als quals titllava de feixistes poques setmanes abans. Aquest, per descomptat, ja no és el món de la paraula donada, sinó alguna cosa que s´assembla molt més al maquiavel·lisme. Es dirà que són els nous temps i que l´audàcia consisteix a creuar els estudis demoscòpics amb l´espectacle televisiu. La mentida assaona la ignorància i la frivolitat que es posen al servei d´un menú hipermoralista, sentimental i vacu. La mentida és el cinisme que ens tracta com a bestiar. No ens aturem en el presumpte plagi o en la qüestió -clau d´altra banda- de l´autoria del doctorat exprés de Pedro Sánchez. No ho fem perquè, a falta de proves, les conjectures només alimenten la verborrea excitada dels piròmans. Aturem-nos més aviat en el que és obvi: no hi ha una universitat sinó dues. És a dir, hi ha un camí llarg i penós per a la majoria i un altre d´abreujat i planer per a uns pocs. La titulitis agònica dels nostres polítics denota, doncs, la primacia del màrqueting i el caràcter endogàmic dels partits. «El primer president doctor de la democràcia espanyola és Pedro Sánchez», mentia fa uns dies la portaveu del Govern, Isabel Celaá. Importa poc la puerilitat de l´engany; el que compta és la sinuositat d´un missatge llançat per consum intern del votant socialista: salvem el president Sánchez.
El Govern acaba de viure una setmana negra que és el preludi de moltes altres setmanes negres per a la democràcia espanyola. No per Sánchez ni el PSOE -no només per ells vull dir-, sinó per la corrosió moral que envaeix el país des de fa anys. Es diria que res no és on hauria de ser. Ni aquí ni a Europa. Ja fa més de dues dècades, un dels pares de la Constitució, Miguel Herrero de Miñón, va alertar sobre la fragilitat constitutiva de la democràcia. Allà on no hi ha cura ni vigilància s´imposen lentament els vicis estructurals, les males pràctiques, les lleis inútils. Arriba la confusió que precedeix el caos primer i l´autoritarisme després. Corrupció metastàsica, revolta territorial, cercles de poder endogàmics, retòrica populista, sectarisme ideològic, indignació contínua, apel·lació a les multituds, fractura social... Què més es necessita? La setmana negra del Govern espanyol és el fruit d´un marc polític asfixiant que ha convertit Caïm en la seva figura tutelar.
L´esperança en el govern de Sánchez es va desfent a mesura que es percep amb més nitidesa el cúmul de les seves deficiències: les dimissions d´alguns dels seus ministres, la presumpta incompetència de Carmen Calvo -els seus xocs amb el cap del gabinet de Sánchez comencen a airejar-se en els mitjans-, la dissonància entre la servituds de la realitat i la política concebuda com una permanent precampanya, les penoses conseqüències de la guerra cultural i ideològica entre les diverses Espanyes, l´escàs pes de l´equip econòmic, l´absència de suports sòlids al Congrés, la resposta erràtica als problemes de fons. Falta temps, es dirà amb raó. Però no només temps. Si el PP se´l podia acusar de manca d´un projecte nacional, cal preguntar-se, als cent dies d´aquest govern, què defensa el PSOE? La resposta pot arribar a ser inquietant.
