La setmana passada insistia que a Catalunya, arran de la gran allau d´immigrants a les dècades dels 50 i dels 60, menys a partir dels 70, procedents d´altres geografies de l´Estat espanyol, es configuraren dues comunitats lingüístiques i culturals que visqueren, més que convisqueren, molt incomunicades. Es respectaven i mai entraren en conflicte. La majoria de catalans sentia empatia i sincera comprensió per la nova gent arribada que havia fugit esperançada de la pobresa. Ells s´expressaven en castellà, els catalans per imposició franquista a l´escola ens hi podíem comunicar emprant l´espanyol.
Respecte a la immigració, s´han manejat diferents hipòtesis, però en realitat totes es resumeixen en dues interpretacions socio-polítiques-econòmiques. Uns sociòlegs creuen que la immigració va ser una pèrfida idea d´en Franco per recolonitzar i hispanitzar Catalunya tot creant pols de desenvolupament industrial, com la SEAT, que portaren aquí idiosincràsies foranes perquè actuessin com a elements bloquejadors o refractaris a la cultura catalana. Un ardit per impedir l´avenç del catalanisme.
Altres estudiosos menys mal pensats consideren que van venir a Catalunya no amb cap intenció malèvola, ni forçats, ni dirigits, sinó simplement que va ser un acció individual o familiar espontània per millorar les condicions econòmiques i trobar aquí un sou fix digne i deixar de ser jornalers amb treballs d´escarràs, com també una llar confortable per a la seva família.
Quan es fan treballs de camp de sociologia o d´antropologia cultural es comet l´error de pensar que els millors informadors són els que personalitzen el tema de l´estudi. Certament cal escoltar-los, enquestant-los i entrevistant-los, però passa sovint que ells no coneixen en profunditat la seva pròpia cultura i s´ha d´eixamplar la investigació recorrent a altres fonts, observadors fora de la comunitat. Dic això perquè si s´aplica a la immigració a Catalunya (com ho han fet alguns alumnes meus de Ciències Socials) ens podem trobar amb respostes sinceres, tanmateix insuficients. Per exemple, resulta difícil de contestar si hi va haver una raó superior, de caire polític, que va propiciar la seva vinguda a Catalunya.
Tanmateix els dictadors sempre han procurat mesclar cultures, en benefici de la seva ideologia autoritària i s´han aplicat a portar pobles sencers a l´altra punta del seu país amb idiosincràsies arrelades en la tradició secular perquè xoquessin els uns amb els altres. Una de les meves sorpreses va ser a Taixkent, la capital de l´Uzbekistan, en veure-hi una gran multitud d´homes alts, rossos i d´ulls blaus que parlaven alemany. Una tàctica d´Stalin per castigar dos col·lectius dissidents.
La cultura catalana i el català començaren a manifestar-se amb l´aparició de la TV3 (10-9 -1983) abans havia quedat arrecerat a representacions folklòriques, al teatre, a una esquifida premsa i a l´àmbit domèstic, mentre que el castellà, llengua oficial, omnipresent en tots els mitjans de comunicació i durant el llarg franquisme llengua obligada i de relació social. Expressar-se en català a moltes ciutats creava problemes. El castellà era l´idioma de prestigi, de distintiu social, per contrast amb el català, la parla rònega i aldeana, que s´oposava al cosmopolitisme. El català enfront del castellà representava incultura i es va crear un complex d´inferioritat entre alguns catalano-parlants que per no passar vergonya o ser considerats uns endarrerits aprengueren a expressar-se en castellà.
Hi havia un deute històric amb la llengua i la cultura catalanes i TV3 l´introduí a tots els domicilis de Catalunya. Contribuí a la seva difusió i ennoblí un idioma que corria el risc de fer-se rural i al cap d´un temps un anacronisme, com ha passat amb altres llengües que sense parladors es moren.
Hi havia dos pobles a Catalunya que no estaven massa en contacte. Es respectaven. I cada un d´ells tenia a l´hora de votar el seu partit preferit, el que millor defensava els seus interessos de classe i d´identitat. Recordo que en temps de Felipe González va aparèixer alguna pintada: «Felipe nos has abandonado» que havien de ser llegides en sentit cultural i lingüístic més que desemparament o mancança de polítiques d´esquerra. Mai no van existir enfrontaments rellevants. La situació actual, terra abonada pel sorgiment del lerrouxisme, ha despertat les feres.
Va néixer el tripartit el 2003 i de president Pasqual Maragall amb el fulcre d´ERC, partit sobiranista, i d´Iniciativa. Maragall proclamà que l´estatut s´havia fet esquifit i rònec i en volíem un de nou. Ai las! El que va passar ho sabem tots. Per resumir-ho diré que Artur Mas el 2011 es declarà independentista i van començar les grans manifestacions populars de l´11-S.
Com desencallar l´actual atzucac? El Govern central proposarà la redacció d´un nou estatut, com a única oferta positiva i engrescadora de diàleg, que semblarà insuficient per als sobiranistes. Mentrestant palpita l´avís d´Aznar i de González que si avança l´independentisme, Catalunya perdrà els avantatges de l´autonomia, també segueixen les estratègies intimidatòries militars i judicials. Xarop d´estopa.
Pedro Sánchez insistirà que l´estatut serà refrendat, no com l´actual, que ens el van encolomar, després de ser retallat, ribotejat i esmolat per uns i pels altres. Si aquesta proposta no qualla, convocatòria d´eleccions i que sigui el que déu vulgui.
