26 de setembre de 2018
26.09.2018

Parlem-ne

26.09.2018 | 06:00

Tenim la mania col·lectiva de no parlar de segons què. Com empesos per un mecanisme invisible que ens silencia, aparquem o ajornem temes amb una persistència fins i tot obsessiva. Arriba a semblar que la seva pronunciació o visibilització és la garantia de fer-los massa tangibles, massa reals, talment com si parlar-ne fos una invocació ritual pròpia de malediccions ancestrals. Ens passa amb la mort, per exemple, amb la gestió dels dols i les seves conseqüències a curt i llarg termini. Passa amb el suïcidi, amb les filles i fills que no arriben a néixer, amb les malalties i trastorns que percebem com a aliens a la vida en societat. També amb les derives religioses, amb determinades diferències i amb algunes etiquetes sexuals. A vegades actuem com si l´omissió fos l´única manera de convertir una cosa en inexistent. I quan aconseguim verbalitzar-ho, tendim a recórrer als filtres, a l´endolciment de la posada en escena, com si la representació del que veiem com un problema contribuís a la seva relativització. Els filtres es poden fer necessaris, però no són imprescindibles ni poden ser mai un estil de vida. Més que invertir tants esforços a acomodar els temes difícils a la quotidianitat, potser ens hauríem de plantejar que la quotidianitat, com la sinceritat o la transparència, no són possibles sense l´acceptació dels temes difícils. En el fons és el mateix que ens passa amb les emocions: ens resistim compulsivament a fer-les evidents, insistim a tractar les nostres fragilitats com a conflictes i no com a virtuts. I és un error, perquè les emocions, per doloroses que siguin, acaben essent la màxima expressió de la nostra identitat. Negant-les o disfressant-les renunciem a ser nosaltres mateixos. Són els que ens singularitza, el que ens torna éssers matisats i plens de pàgines en blanc per escriure. No les hem de guardar en un calaix o transformar-les en una màscara, perquè tot intent de menystenir-les ens allunya de la veritat que hauríem de voler assolir. Ja seria hora que parléssim de tot, també del que ens fa mal o ens inquieta, del que ens espanta i del que no entenem, que féssim de la comunicació alguna cosa més que un enunciat. Mirar-nos als ulls i parlar sovint no és gens fàcil, però el pas del temps, lluny de ser un antídot, cronifica allò que ens fa infeliços. Hem de parlar perquè només així aconseguirem posar-nos en la pell dels altres i, també, llegir millor la nostra.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit