Passa sovint, sobretot quan parlo amb gent de fora de Girona, que em pregunten si rebo gaires insults i amenaces, per la meva postura crítica. No crítica contra els independentistes sinó crítica contra els idiotes, cosa que és més perillosa perquè són molts més. Queden parats quan els responc la veritat: mai, ni una. Excloses les xarxes socials, un invent que sembla pensat perquè el més poca cosa es pugui fer el milhomes, mai pel carrer he trobat ningú que m'insulti, no diguem ja que m'agredeixi, per expressar en aquestes pàgines la meva opinió. És clar que la majoria de gent és prou educada per no increpar ningú per les seves opinions, però jo em refereixo a la minoria maleducada, que no és poca. Inclús els maleducats em deixen tranquil. Quan el meu interlocutor queda estranyat, fins i tot noto que una mica incrèdul, trec ferro al tema.
- Deu ser perquè faig cara de boig perillós (riures).
És mentida, és clar. La raó és que ho soc realment. I a Girona tothom es coneix.
Sí que he notat, no ens enganyem, que hi ha gent que abans em saludava i ha deixat de fer-ho, la qual cosa és un favor que dec al procés, perquè solen ser persones a qui no tinc gens de ganes de saludar. Alguna cosa bona havia de tenir l'aventura d'en Puigdemont i companyia. Un camina per la vorera, de camí a la feina, i nota com aquell conegut que ve en direcció contrària el mira durant una dècima de segon i tot seguit desvia la mirada -a un aparador, a un cul del davant, al mòbil- per evitar la salutació.
Tampoc seré tan arrogant de pensar que m'eviten pel que escric, a saber quins motius pot tenir una persona per simular que no m'ha vist, un deute impagat, un afer de banyes, una promesa d'amor oblidada, una discussió de trànsit, un no agradar-li la samarreta que porto, un fill no reconegut. A saber.
En aquestes coses soc una mica despistat, i és probable que hi hagi casos de càstigs que se m'han infligit i jo no me n'hagi ni adonat. Pot molt ben passar com em va ocórrer en un bar que acostumo a freqüentar, que van contractar una cambrera tan feminista tan feminista que es negava a servir-me, vagin vostès a saber què li devien haver explicat de mi a aquella pobra noia en la darrera assemblea lila. El cas és que jo, que no paro atenció a aquestes coses, demanava una cervesa a qualsevol altra cambrera i llestos. Ni per un moment vaig tenir constància de ser objecte d'un boicot, unilateral, però boicot. Qui en canvi se'n va adonar va ser el propietari del bar, que al cap de poc la va despatxar. Trist destí el dels obrers conscienciats. A en Puigdemont li va passar el mateix: va proclamar una república sense que tingués ni la menor conseqüència sobre ningú excepte sobre ell mateix i aquells del seu govern a qui va enredar, que ara són a la presó o no poden tornar a casa.
Per contra, ha crescut el fenomen contrari. D'un any cap aquí, rar és el dia que no se m'atansa algú -al carrer, al gimnàs, a la platja, al bar- per dir-me que continuï, que ja era hora que algú digués les coses pel seu nom i que molta gent -perdonin la immodèstia- pensa el que escric. Tractant-se de Girona, zona zero llacista, la cosa és per pensar-hi. La gent ha perdut la por o la vergonya o el que fos que la feia estar callada. Per dir-ho clarament: la gent n'està fins a la punta de la fava.
