Només a Catalunya passen coses tan estranyes com que algú que va ser primer ministre de França i aspirant a president del país veí es converteix en alcaldable de Barcelona per una plataforma que en realitat no té res de plataforma perquè només té el suport d'un partit. De Ciutadans. Un candidat que es presenta com una mena d'arcàngel capaç d'acabar, amb un sol cop d'espasa, amb l'independentisme de la meitat dels catalans -o els que siguin- i amb els populistes dels Comuns, que, segons la doctrina reiterativa, imprecisa i sovint no comprovable del PP i Ciutadans, està convertint Barcelona en una mena de Mad Max.
Valls és un autèntic Houdini de la política europea: De ser un home del socialisme francès, a ser candidat d'un partit de dretes que acabarà amb l'independentisme i amb els Comuns de cop. Guau! O és un home magnífic o és un insensat de primera divisió. Al maig es podrà comprovar. Manuel Valls va acabar abruptament la seva carrera dins del partit socialista francès. Es va estavellar a les primàries per ser presidenciable per aquest partit. Espellifat dins del PS, va intentar una maniobra d'aproximació a Emmanuel Macron, que el president francès va driblar amb escarni. Tot plegat per acabar convertit en l'actualitat, segons enquestes, en un dels polítics més detestats de França.
Arribat a aquest punt, i amb aquests antecedents, va començar la seva aproximació a la política catalana fent un ménage à trois. Primer va flirtejar amb el PSC (el seu partit natural) però al mateix temps amb Ciutadans. Quan va veure que els antiindependentistes eren els més ben situats electoralment, va optar per donar l'esquena al PSC. Però ara que ha vist que el missatge de Cs és excessivament radical per poder-se presentar com un home centrat i de conciliació, llança una plataforma, amb l'inconvenient que de moment només li dona suport Ciutadans.
Les anades i vingudes, viratges sobtats, fidelitats, traïcions que marquen la carrera de molts polítics, en el cas de Valls agafa forma de paròdia.
Costa d'imaginar per exemple Aznar presentant-se d'alcalde de París o González per Berlín. Aquestes coses estranyes només són possibles a Catalunya. Un país extraordinari.
