De les meves músiques preferides en destacaria la turca. I un dels estils musicals que més m'agraden és el dels gitanos (rom) de l'Est d'Europa: dels països balcànics a Grècia, passant per Turquia. I, a part de les ja ben conegudes fanfàrries sèrbies, macedònies o romaneses, la meva banda preferida és l'Istambul Oriental Ensemble, als quals vaig tenir el goig de conèixer en una estada a Turquia; un dels seus més vitalistes components va morir, però, sortosament, el grup ha continuat amb la seva embranzida, -liderat, com sempre, pel fabulós percussionista Byrhan Oçal- i donant-nos, de tant en tant, obres memorables que, els que estimem aquesta música, ens produeix el plaer immens de gaudir alhora de la il·lustre tradició otomana i la creativitat musical del poble gitano. Fa uns anys, s'ha pogut gaudir de la seva música en directe a Catalunya: a Girona, dins el marc del 10 Festival de Músiques religioses i del món, i també a Vilanova i la Geltrú dins el clàssic Festival Internacional de Música Popular i Tradicional. La música captivadora i evocadora de Gipsy Run, Caravanserail, Grand Bazar, La porta secreta del soldà - algunes de les joies més preuades de la meva discoteca- varen ressonar amb la màgia i l'embranzida del directe.

Per què els gitanos o roms orientals produeixen una música tan diferenciada dels seus germans andalusos? Bàsicament per unes circumstàncies d'adaptació. L'islam -l'islam de les prohibicions, tan recurrent-, sovint prohibeix la música (els grup musicals actuals, a l'Iran, estan perseguits i prohibits): així doncs, dins l'ampli imperi otomà (que incloïa Sèrbia i els països de l'àrea), els rom varen agafar aquesta escletxa oberta. També sorprèn la decantació d'aquestes bandes -igualment prohibides a Romania sota el règim comunista- pels instruments de metall, dels quals, com és ben sabut, n'extreuen els més increïbles sons -incloent la percussió, amb un virtuosisme i una força literalment i «paganinescament»- diabòliques. Això és degut al fet que com que els creients no podien cultivar la música amb comoditat, els gitanos es varen convertir, fins i tot, en la banda oficial de l'exèrcit otomà -d'aquí la prevalença dels instruments de vent. Aquestes bandes, que actuaven a les festes per a jueus, cristians i islàmics, ja estan documentades des del segle XIX, i fins i tot hi havia dones músiques (cosa impensable en l'islam). Altrament, la música de l'Istambul Oriental Ensemble es diferencia de les bandes romaneses o sèrbies, ja que és més connectada a la gran cultura bizantina, armènia i otomana, d'un estrany i captivador refinament, però també s'amara de la força que caracteritza tota la música del poble romaní.

Altrament, els gitanos catalans -de Barcelona, de Lleida o de França- també han cultivat gèneres musicals propis, com la rumba o el garrotín, en la major part dels casos -excepte a Lleida- cantats en espanyol per mor de l'espanyolització forçada.

Eugeni Casanova he fet un treball esplèndid sobre els gitanos: recorrent els camins de França, ha comprovat que el català és la llengua d'una bona part d'aquest col·lectiu, repartit per tot l' hexàgon -incloent els Gipsy King- i no solament al barri de Sant Jaume de Perpinyà, on Fabra, en el seu exili, es va emocionar en veure que aquella gent parlaven un català tan polit. Si aneu a Auchan, i sentiu parlar un bell català-millor que el barceloní- observareu que els qui el parlen amb tanta naturalitat -ningú ho fa a la Catalunya Nord- són gitanos.