Tots recordarem on érem l'1 d'octubre del 2017. Ho recordarem avui, ho tornarem a recordar dilluns, i encara ho recordarem d'aquí a molts anys. Ho explicarem als fills i als nets. També ho recordarà el Govern de l'Estat, el d'abans, el d'ara i els que vindran, perquè els costarà molt de treure's de sobre la imatge d'intolerància, el tuf franquista, que van aconseguir escampar per tot el món en un sol dia, per fer allò que els demanava el cos. Allò que no haurien d'haver fet mai: estomacar indiscriminadament gent de tot el país. Cavernes.
Vivim en temps mediàtics, així que, un any després, les càmeres que duien els membres de la policia espanyola acaben deixant també en evidència aquell ministre mentider que es diu Dastis i que va tenir les gònades de voler enganyar en directe un periodista de la BBC. Fake news, encara diu que van ser les castanyes de l'1 d'octubre passat. I sentim els seus propis agents cridant a l'interior d'una escola esbotzada, « ¡Dónde están las putas urnas, hostias!».
Exactament, on eren les urnes? En mans de tots. No en van trobar cap ni una. Confrontat amb aquests temps de revelacions mediàtiques, escandaloses, que només busquen ensorrar l'enemic en un dia, en unes hores, l'1 d'octubre del 2017 agafa la volada que li pertoca: política de veritat, les coses que queden, els fets de solidesa incontestable, allò que construeix. On eren les urnes? A les mans de gent compromesa, no amb el seu propi currículum, ni amb la seva ambició, ni amb la seva vanitat. Gent compromesa amb els altres i amb la democràcia. Un dia que no s'esborrarà per molts altres que en vinguin. El dia que l'Estat va decidir seguir amb un guió prehistòric, dictatorial. El ministre Borrell també ho sap: l'1-O no s'esborra. I aquell dia vam guanyar.
