29 de setembre de 2018
29.09.2018
Diari de Girona

De pulsions i irreflexions

29.09.2018 | 01:07
De pulsions i irreflexions

El cessat president Carles Puigdemont ha dit, aquesta mateixa setmana, que «porta dins seu una espècie de pulsió anarquista». Els que el coneixem bé ja ho sabíem, tant com per afegir-hi que endemés té gens irreflexius i destructius, així com gens delirants que li fan confondre la realitat amb els somnis que té, fins i tot quan està despert.

Instal·lat a Waterloo –qui paga tan gran com extravagant despesa?-, lluny de la vida quotidiana dels catalans, ni fa autocrítica ni fa penitència.

Mentre hi hagi líders independentistes preventivament empresonats, hi haurà fusta per cremar i evitar que els propis independentistes li retreguin la seva manca de valentia –en Junqueras sí que va donar la cara-, els enganys i les mentides del procés i les misèries internes del mateix, revelades amb precisió quirúrgica per la periodista Lola García ( El naufragio, Editorial Península) fa pocs dies.

He dit que Puigdemont té pulsions destructives. Les ha tingut sempre i les té ara pujades de to. El seu és un exili daurat; l'empresonament de Junqueras, Rull, Sánchez, Turull, Bassa, Forn, Romeva, Forcadell i la resta no en té res de còmode, però diu molt de la seva qualitat moral.

Un exili daurat que Carles Puigdemont fa servir al servei de la seva bogeria màxima, la destrucció de l'Estat espanyol, i en contra de la unitat de l'independentisme.

L'intel·lectual gironí Antoni Puigvert té escrit que «de la il·lusió, l'independentisme en va treure petroli; ara treu benzina del dolor». Millor no es pot dir.

El dolor de l'independentisme consisteix avui en comprovar que durant deu anys consecutius de manifestacions al carrer, picabaralles amb l'Estat, la destrucció de partits polítics que foren clau en els últims quaranta anys i assonades politico-jurídiques no han mogut Catalunya d'allí on ja estava.

El dolor pot anar a més si guanyen les tesis de Puigdemont, Sánchez, Mascarell, Geis, Colominas, Madí, Oliveras o Morral de carregar-se el PDeCat, expressió última de la decadència de CDC heretada per en Mas i afusellada per la CUP en connivència amb en Puigdemont –s'ha de dir alt i clar, abans que aquest es fes amb la més alta magistratura de Catalunya, i substituir-la per la Crida Nacional.

El primer pas fou enterrar a Marta Pascal i l'últim desautoritzar el tàndem Campuzano-Xuclà quan havien tancat un acord amb el PSOE políticament molt rellevant per a Catalunya.

El PDeCat vol i dol. Des de la seva fundació es troba en un estat permanent d'indecisió. Alguns dels seus membres, singularment els que visqueren els millors temps de CDC, voldrien «tornar als orígens, que són ben clars i sòlids», com escrigué el diputat Xuclà en aquests pàgines el passat diumenge, la qual cosa no necessàriament ha de comportar desdir-se del sobiranisme o del dret a l'autodeterminació, com tantes vegades he dit, però sí practicar el pragmatisme i no pas el «tot o res» dels presidents Mas i Puigdemont.

Altres membres, òbviament, aposten per seguir fent de còpia d'ERC i superar-los en termes voreuristes, ara que en Junqueras, de la mà del vicepresident Pere Aragonès i del diputat Joan Tardà, com a caps visibles, fa un gir cap a la conllevancia d'Ortega y Gasset o «coexistència» en temps de la guerra freda.

Els republicans no ho diuen ni en volen sentit parlar, però això, en altres temps, es deia «peix al cove».

En mig del soroll i la fúria dictada per un boig, l'Aragonès ha anat de pesca i ha portat a Catalunya 1.459 milions d'euros de més per als pròxims quatre anys. Ben jugat, vicepresident! I pam i pipa per als del PDeCat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit