Des del gener, a Girona, n'han arribat 326, explicava, dimecres passat, Diari de Girona. Són menors que fugen de la gana i de la misèria i que es juguen la vida per posar els peus a Occident amb la falsa esperança que aquí trobaran allò que allà no poden tenir. I amb què es troben? Que comença un altre drama perquè l'Europa somiada els desempara. La cosa està tan malament que acaben dormint en comissaries dels Mossos d'Esquadra, l'única alternativa al carrer. «No podem deixar de pensar en el que ha representat l'existència de l'important nombre de menors de procedència fonamentalment magrebina, en situació d'extrema marginalitat, que es troben pels carrers de Catalunya», deia la diputada del PP Dolors Nadal l'any 2000 (!), en temps de pactes del Majestic, al Parlament, en el marc d'un debat que va acabar amb l'aprovació d'una moció a favor de resoldre el col·lapse dels centres d'acollida de menors. «Això és una realitat emergent, una nova realitat», sostenia la parlamentària fa divuit anys! La moció es va aprovar per 127 vots a favor, cap en contra i cap abstenció, segons consta en el Diari de Sessions. L'actualitat demostra, una vegada més, que aquell acord va ser paper mullat. Que les administracions han estat incapaces d'afrontar un problema encara ben vigent que només crida l'atenció dels governants a cop de titular de diari. La desgràcia dels joves que arriben a Catalunya fugint de les penúries -ells sí que són exiliats de veritat- no importa a ningú. En continuaran arribant i el Parlament seguirà aprovant mocions grandiloqüents sobre els drets dels infants i dels adolescents que no serviran per a res perquè el Govern, com ha fet de costum, se les passarà pel folre. Ara han estat els Mossos els que han tret les castanyes del foc a Infància; la propera, qui sap si seran els Bombers; o les escoles; o les associacions de veïns. El problema persistirà, perquè els pobres nois africans no són ningú. Ara la Generalitat posarà un altre pedaç: diuen que obriran cinc centres nous a Catalunya per aturar l'hemorràgia... fins que la cosa torni a sagnar d'aquí a un temps. No hi ha només «dues Catalunyes», sinó tres: la que es creu independent; la que no vol ser-ho de cap manera i la «República dels pàries». De les tres, l'última és l'única (tristament) real.