He sentit per sobre la conferència de Manuel Valls. Diu que vol ser alcalde de Barcelona.

La veritat és que no m´interessaven les seves propostes i motius per llançar-se a la caça de la vareta consistorial. Més o menys tot alcalde vol el mateix: seguretat, justícia i oportunitats per a la ciutadania, un espai públic endreçat i un volum de visites i d´inversions plausible -que sobretot engreixi les arques municipals.

Tampoc no m´interessava que algunes oligarquies catalanes i espanyoles vegin en Valls l´oportunitat de frenar l´independentisme (en clau de país) o el colauisme (en clau ideològica). Que a Barcelona es barallin pel futur de Catalunya és cosa normal i benvinguda. Enrere ha de quedar, la divisió entre el territori i la seva ciutat insígnia. Si de propina l´aparició de Valls ventila els dinosaures de la menjadora urbana i, per contra, excita els alcaldables que farien el que fos per guanyar una capital independentista, per acabar amb l´agonia del Procés, bingo.

En tercer lloc no m´interessaven ni el vernís ideològic ni el pedigrí sanguini del catalanofrancès. Amb l´experiència laboral i familiar que té, amb les seves competències (fracassos inclosos), amb la seva filiació política o amb el seu arbre genealògic sota l´aixella, qualsevol atac que s´hi basi serà vist com un intent desesperat de treure draps bruts on, precisament, rau el glamur del candidat. M´imagino els debats, més d´un li dirà que ha estat massa temps fora, o que en realitat és el titella de l´espanyolisme, que sembla estrany que no s´estimi el país, quin suro d´identitat. I ell respondrà que havia de fer de primer ministre d´un dels països més poderosos del món, que havia de despatxar amb Angela Merkel, i que no flipin: és cosí de la Roser Capdevila, tòtem català.

Per entendre la pell dura de Valls és il·lustrativa l´entrevista que Ricard Ustrell li va fer el 17 de juny proppassat, emesa a TV3 i a Catalunya Ràdio. Malgrat la seva joventut, Ustrell punxa Valls amb preguntes ben incòmodes sobre rapers empresonats, sobre l´independentisme que Valls en diu separatisme il·legal, etcètera. Valls sempre respon el mateix: llei, ordre i, després, llibertat.

En fi, he vist la conferència de Manuel Valls per la pura curiositat de sentir-lo parlar català. Com que «qui ten era lengua, ten era clau», deia Frederic Mistral, vaig pensar que parlaria la nostra llengua amb un punt desastrós i que això li restaria adeptes. Però estava equivocat: Valls salta d´un castellà genuí (no transforma les zetes en ces trencades) a un català ben fressat (col·loca els pronoms febles com qui respira). I un home que ha tocat poder i en vol més, que passi esvelt d´una llengua a l´altra (es maneja en quatre idiomes a la perfecció, si hi sumem el francès i l´anglès), a mi em fa més por que una pedregada. La clau de Mistral és la clau del cor, ço vol dir que Valls té les eines per enamorar una mica de cada casa, vet aquí el perill que li veig.