"Self-determination is a human right», deia una pancarta enorme en una manifestació independentista amb motiu del Primer d´Octubre.

¿Ho és? Sí, és clar, sempre que es doni una situació de domini colonial o d´ocupació il·legítima d´un territori per part d´una potència estrangera. Però no ho és en una societat que sigui reconeguda internacionalment com una democràcia homologable i que compleix amb tots els requisits d´un Estat de Dret. I és més inconcebible encara que s´exigeixi el dret d´autodeterminació quan una societat compta amb Parlament propi i policia pròpia i un sistema educatiu propi, a més d´una ràdio i una televisió pròpies, per no parlar d´uns representants polítics molt ben pagats (i, en aquest sentit, algú hauria de recordar que el president de la Generalitat guanya uns 40.000 euros més que el president del govern espanyol, és a dir, el governant suposadament opressor). I per si fes falta recordar-ho, Catalunya té un Estatut d´Autonomia en vigor que li confereix un nivell d´autogovern que no té cap altra autonomia en el món, ni tan sols el Quebec. I aquestes coses, sento dir-ho, són fets comprovables, no opinions volàtils.

Quan els independentistes es comparen amb Mandela o amb Luther King, obliden que ni Mandela ni Luther King van disposar mai d´una televisió pròpia ni d´un govern autonòmic que estigués al seu servei o que donés suport a les seves reivindicacions. I obliden, a més, que els afroamericans o la majoria negra de Sud-àfrica vivien una humiliant situació de segregació racial que els obligava a fer servir escoles diferents i lavabos públics diferents i fins espais de l´autobús diferents. Rosa Parks va saltar a la fama perquè es va negar a seure a la part posterior de l´autobús reservada als negres. I a Catalunya, que sapiguem, no passa cap d´aquestes coses.

Comprenc que hi ha molts nacionalistes que senten la causa independentista i que pateixen per ella i que han dipositat les seves esperances en ella, i em nego a convertir-los en enemics polítics als quals es despulla de qualsevol tret d´humanitat, com fan alguns «espanyolistes» a les xarxes socials. Però he de repetir que el dret d´autodeterminació no existeix com a tal en cap país de la Unió Europea, excepte en el cas de Gran Bretanya perquè no té Constitució i perquè és un Regne Unit format per quatre nacions independents que van decidir unir-se en el seu dia. I si es treu a relluir l´exemple del Quebec, on sí que es van poder fer dos referèndums de secessió, és perquè el Canadà -com la Gran Bretanya- no té una constitució com l´espanyola que estableixi la indivisibilitat del territori nacional, igual que el 95% de les constitucions de tot el món. I per canviar aquest article caldria una reforma constitucional aprovada per dos terços del Parlament (espanyol) i ratificada després en una consulta ciutadana a tot el país. És un mecanisme complex, però no impossible ni irrealitzable. I convé recordar a més que la majoria de constitucions del món -excepte les del Canadà i Gran Bretanya- estan inspirades en el model republicà francès que estableix la indivisibilitat del territori nacional. Només hi ha dues constitucions, a part de les del Canadà i Gran Bretanya, que permetin una possible secessió: Etiòpia i Sudan. En els altres països és inadmissible, i en alguns casos intentar provocar una secessió es castiga de forma molt més severa que a Espanya. A Alemanya, sense anar més lluny.

Totes aquestes coses són evidents. O millor dit, haurien de ser evidents. Però sorprenentment, inexplicablement, no formen part del debat polític. Mal assumpte.