Les actituds colonials suposen, a part de l´explotació econòmica, la persecució o negació de la història, la cultura i la llengua del país colonitzat. Espanya i França, com és ben sabut, són mestres en aquesta operació, que impregna la cultura oficial i aparentment més neutra i «normal» d´aquests països. Ara veiem en Manuel Valls, que després d´haver impedit qualsevol reconeixement de la Catalunya Nord, haver perseguit el català -l´Eliana Thibaut Comelade, amb la qual acabo de parlar, em comentava, molt entristida, la desaparició total de la llengua a la Catalunya francesa-, ara vol venir al sud a fer el mateix a Barcelona, de la mà de Ciutadans. I tot això té a veure també amb la gastronomia. Heu begut mai un brou amb Xerès? Si el consommé és bo, l´afegit, al moment de servir el brou, de mitja copa d´aquest famós vi andalús, el plat esdevé d´un gust nou i sorprenent. Sembla que aquesta pràctica és d´origen francès (utilitzant un altre vi) si bé actualment on ha pres més carta de naturalesa és a Espanya. L´origen d´aquesta combinació cal cercar-lo en una pràctica dels pagesos d´Occitània, que consistia a afegir un raig de vi negre a la sopa un cop ja estava a punt d´acabar-se; llavors el brou es bevia directament del plat. En occità aquesta pràctica se´n diu faire cabro (Provença) o faire chabròt (Gascunya, Llemosí), expressió que voldria dir, si més no literalment, fer el «cabró» (o cabrot). En gascó també se´n diu godala, mot que podria ser una metàstesi de golada (de gola), allò que ens empassem de cop. Tot plegat, tan senzill com això: a França, però, si mireu qualsevol diccionari (del Larousse al Wictionnaire digital, obres de referència), veureu que el mot és definit, d´entrada, com a «francès» (no existeix la llengua occitana, ni el gascó, ni el provençal, ni el llemosí?) i de la següent faisó: «fer chabrot, al Sud-Oest, acabar-se la sopa tirant-hi vi o bevent-ho del plat». Dir amb noms geogràfics els territoris ocupats és una típica pràctica colonial: tot Occitània és el Midi o el Sud; el País Valencià, el Llevant; i Catalunya, el Nord-est. Així doncs, paraules aparentment neutres, consagrades i utilitzades, amaguen, en realitat, la bomba de l´esperit colonial. «Sud-oest» per no dir Gascunya, Bearn Llemosí o, simplement, Occitània. Naturalment, els qui, conscientment o inconscientment, utilitzen aquest llenguatge s´autoanomenen «no nacionalistes», i titllen els que ho assenyalem -simplement retornant a la realitat- dels pitjors crims «ètnics».

El pitjor de tot és quan els «colonitzats» assumeixen aquestes visions. Això és particularment evident en el camp de la gastronomia: la denominació «Llevant» (que, contemplada des de Catalunya és, a més, absurda, si de cas hem de parlar de sud) ha estat utilitzada per famosos gastrònoms com Néstor Lujan o Llorenç Torrado, i fins i tot la podem sentir a les emissores de la Corpo, o la podem veure a El Periódico, diari colonial

A Espanya, a part de Llevant, també es diu «Norte» per no esmentar el nefand nom de País Basc o Euskadi: fins i tot a Catalunya hi ha enzes que fan servir aquesta expressió; «peix de Nord», etc. Per a mi, evidentment, el Nord és la Catalunya Nord. Igualment, des de Catalunya, hauríem de vigilar certes expressions: no és més correcte anomenar Illes Balears les dites, sovint, solitàriament, «illes», o amb el ridícul «ses illes»?

En canvi -cal dir-ho clarament-, tenim un problema per designar els països del llevant ibèric on es parla una mateix llengua, coneguda pels científics per català -encara que el ministre de Cultura i el PSOE diguin que no. Entenc que l´expressió Països Catalans pugui molestar alguns valencians, ja que pot tenir un contingut polític. Ara bé: és evident que valencians, balears, catalans i andorrans parlem la mateixa llengua, encara que es denomini també valencià.