05 de octubre de 2018
05.10.2018

Perdoneu-nos, catalans

05.10.2018 | 06:00

Hauran de passar unes quantes generacions abans que els catalans ens perdonin, als gironins, sempre ens les arreglem per enviar-los el pitjor que tenim. I el pitjor que tenim els gironins sol ser el pitjor del pitjor, som gent sense matisos. Si ja vam ser cruels amb Sopa de Cabra, hem continuat amb el fugitiu Puigdemont i amb Presidentorra. No s´entén que Girona encara no estigui aïllada de Catalunya amb una tanca a la berlinesa.

Si serveix de consol als catalans, els diré que si ells passen vergonya, nosaltres en passem el doble, per catalans i per gironins. No és fàcil ser avui gironí, és millor ocultar-ho. Ahir, entre esperpents al Parlament, es va saber que Presidentorra ha enviat cartes demanant la mediació internacional al que ell anomena conflicte català però jo crec que és conflicte mèdic: la discussió hauria de ser només si mantenir-lo aïllat o permetre-li un règim semiobert, però el tractament és ineludible. He escrit «cartes» però en realitat només va ser una, la mateixa enviada –asseguin-se si estan drets– als presidents d´Espanya, dels Estats Units, de la UE, de la Xina, d´Ucraïna i de Kosovo, i al Papa. Es preguntaran vostès per què als presidents d´Ucraïna i Kosovo i no als de Botswana i Argentina. Doncs jo també. A l´espera que al psiquiàtric admetin visites i ens ho expliqui el mateix Presidentorra, aventuro l´única raó plausible: perquè sí. Sense pretendre-ho va fer set còpies de la carta i, ja posats i per aprofitar el fet, les va enviar als presidents dels països que –amb els ulls embenats– assenyalava en una bola del món que el president del Parlament –també gironí, perdonin de nou– feia rodar. Ja és mala sort que el presidencial dit anés a caure en un estat tan petit com el Vaticà, però els designis del Senyor són inescrutables, i qui sap per què volia Ell castigar el seu representant a la terra.

El Papa Francesc deu maleir el dia que l´Esperit Sant el va ungir hereu de Sant Pere: fa una setmana sortia a la premsa que la senyora de Sandro Rosell li ha enviat una carta demanant-li que intercedeixi pel seu marit, i ara Presidentorra n´hi envia una altra pregant-li que ho faci per Catalunya. Qui pogués ser com els papes d´abans, que es limitaven a organitzar creuades, a lluitar en les guerres o a enverinar rivals, inclús a morir ells mateixos enverinats, allò sí que era vida i no aguantar els ploramiques catalans. Tan bé que estaria jo bevent mate a la Patagònia, qui em manava fer carrera a l´Església, se li ha sentit a dir, plorant de genolls davant de l´Altíssim.

Quan Presidentorra augurava una tardor calenta, vaig creure que es referia al seu propi estat hormonal: si es comporta en política com un adolescent, ben lògic i normal és que tingui les hormones com a tal. Això és cosa seva, vaig reflexionar, com a molt de la seva senyora o –segons disponibilitat pressupostària– de les professionals que a les comarques de Girona adornen els marges de les carreteres, que són les que hauran de sufocar el seu escalfament de tardor. Ara hem sabut que no, que amb «tardor calenta» l´home es referia a les batusses que tindrien lloc entre socis de govern, que acaba de començar el curs polític i les bufetades s´escolten des de Waterloo. Realment s´entreveu una tardor calenta. I divertida, a fe.

I tot, amb Sopa de Cabra encara en actiu. Us ho suplico, catalans: perdoneu-nos.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook