Amb motiu del primer aniversari del referèndum de l´1-O, una pregunta s´ha formulat a la premsa escrita, a les tertúlies i programes radiofònics i televisius i, per extensió, al carrer: per què el govern Puigdemont no va fer efectiva la república catalana el dia 28 d´octubre de 2017, després de la seva proclamació per part del Parlament el dia anterior? Estic convençut que a un bon nombre de lectors aquesta pregunta els pot semblar una ximpleria. Pensaran: home!, perquè l´estat espanyol va aplicar l´article 155 de la Constitució espanyola i va suspendre l´autonomia catalana, amb el cessament de tot el consell executiu de la Generalitat.

Però, sincerament, crec que si el referèndum i la declaració parlamentària d´independència s´havien presentat per part de la classe política independentista com una ruptura amb el sistema polític i legislatiu espanyol (aprovant les lleis de referèndum i de transitorietat jurídica i fundacional de la república), no ens podem donar per satisfets amb aquesta resposta de manual.

Parlem clar i català: si el govern Puigdemont no va fer efectiva la república el 28 d´octubre de 2017 (amb gestos simples, però tan simbòlics com l´arriada de la bandera espanyola de tots els edificis de la Generalitat) va ser perquè no va poder. I per què no va poder ? Doncs perquè, havent renunciat el govern català (amb el recolzament de la totalitat de les forces polítiques independentistes) a l´ús de la violència per defensar la nova república, no disposava (a diferència del que es va intentar fer creure als ciutadans) ni d´un sòlid entramat legislatiu i institucional, ni del reconeixement internacional que garantissin la viabilitat d´una nova sobirania nacional sobre un territori.

Per tant, el dia 28 d´octubre de 2017, el govern Puigdemont només podia haver fet efectiva la república catalana amb la força, amb la força de les armes. És a dir, fent allò del que ara el Tribunal Suprem acusa, de forma inversemblant, als nou líders polítics catalans, injustament empresonats: cometent els delictes de rebel·lió i sedició, tipificats al vigent Codi Penal Espanyol.

Aquesta és la veritat. La crua veritat: si renunciaves al model eslovè, a l´ús de la violència (que hagués estat una bogeria insensata que hagués portat Catalunya a la destrucció), no hi havia cap mena de possibilitat de fer efectiva, ni la independència, ni la república catalana.

Això ja ho sabien -perquè són més intel·ligents del que els polítics ens volen fer creure- bona part dels independentistes de base, els quals, com aquell o aquella amant que sap que el seu estimat/da ja no l´estima, però prefereix optar per l´autoengany, van preferir pensar: «Menteix-me, digues-me que demà serem república».