Dimarts passat l´escriptor perpinyanès Joan-Lluís Lluís va visitar l´Aula d´Escriptura de Girona. Autor del darrer Premi Sant Jordi de Novel·la amb l´obra Jo soc aquell que va matar Franco, va mantenir una conversa instructiva i agradable amb els alumnes. Ens va quedar clar i català que Joan-Lluís Lluís estima la llengua de cap a cap, des del registre més culte al registre més argòtic, sigui a partir del dialectalisme remot, sigui a base de la paraula estandaritzada que, amb tanta dedicació, els mitjans de comunicació hegemònics miren de posar al centre del nostre idioma.
Vam estar una estona enraonant sobre els dialectalismes. Quan, des d´un punt de vista lingüístic, els catalanoparlants aborden la qüestió del centre i de les perifèries idiomàtiques, no passa l´avinentesa que no entrin en una mena de conflicte intern. Tant li fa si parlen un barceloní puntejat de castellanismes, un rossellonès que de les ovelles en diu fedes i dels cotxes en diu votures. Se´ls activa el neguit de la correcció. Com que el català ha estat perseguit, prohibit i declarat mort tantes vegades, hom, quan el parla, mai no sap si contribueix a la zombificació o al proper renaixement de l´ocell Fènix.
Joan-Lluís Lluís porta més de 30 anys reivindicant la riquesa dialectal catalana. L´any 2011 va publicar A cremallengua, elogi de la diversitat lingüística (Viena Edicions). No nega que un català central, diguem-ne l´oficial, no sigui la llengua franca que tota comunitat necessita per demanar pa a la fleca i que l´entenguin, però es plany d´un fet que es repeteix amb la persistència de la malaltia infecciosa. Per comptes d´enarborar, amb naturalitat, el català de cadascú, una barreja de necessitat de consens i de no voler passar per pagès fa que nordcatalans, valencians i balears guardin cases endins el tresor de les variants. També hi ajuda, dèiem, el neguit per la correcció. Com que el camí que travessa la llengua catalana és empedrat de saberuts mosca, el que hauria de ser un convit es converteix en una punició.
Aquest aspecte treu força el nas a les xarxes socials. Hom passava per allí, enraonava amb aquest i amb aquest altre i, no falla, salta el savi a imposar la seva llei. Tanmateix, sovint s´agraeix: els filòlegs de guàrdia pal·lien la dissort que el català pateix en els àmbits de la publicitat, l´etiquetatge, les tertúlies als mitjans i l´enfangament idiomàtic de les administracions públiques. Però l´ultracorrecció que sovint recomanen els saberuts té una contrapartida. El parlant s´arruga. El dubte se li converteix en claudicació. Ve d´un filòleg, el reny o la proposta, i doncs qui soc jo, per rebatre´l.
Ja ho trobarem. Joan-Lluís Lluís va tancar la visita tot explicant-nos una paràbola de Palau i Fabre (La llengua del diable). Se´n treu que el català és una llengua secreta que ens connecta els uns amb els altres a còpia d´una intimitat lluminosa, musical. Dit d´una altra manera, cada vegada que parleu el vostre català, el català sou vosaltres.
