La Costa Brava va camí de dir-se Costa Maó. O Costa Formigó. Per què no, Costa Domada, ja que aquell caràcter agrest, silvestre, lliure d´aquesta modernitat aclaparadora dels polígons industrials i els barris infinits, ha estat amansida per la quantitat despietada de construccions aixecades sense massa encert més que el comercial. El seu caràcter salvatge quedarà reduït en breu a l´oblit.
Si un es posa a recórrer la Costa Brava, des de Portbou fins a Blanes, per la ruta que voreja la Mediterrània, de seguida li crida l´atenció la quantitat de maó i formigó aixecat en els últims anys.
Les Carboneres. Ferner de Baix. Super Fener. Sarnella. Belleser. Són els noms de diverses urbanitzacions que sorprenen per la seva proximitat a un tram, la ruta que va de Llançà al Port de la Selva, de menys de 5 quilòmetres. Sense que voregin la ruta, però visibles també, despunten quantitat d´apartaments turístics entre les esmentades urbanitzacions. Una vintena d´ells salten al mapa de Google. Ara que acaba la temporada, són com diminutes ciutats fantasma, sense habitants a la vista, a l´espera del proper estiu. Les urbanitzacions no són noves. Són, moltes d´aquestes, de l´època del boom de la rajola. Molts dels apartaments també. Però si això no era suficient, les pròximes setmanes començaran a destravar-se diversos projectes urbanístics que amenacen de posar fi al nostre paisatge.
Cadaqués preveu l´edificació de 104 habitatges i d´un hotel de luxe a l´àrea de Sa Guarda, al límit del Parc Natural del Cap de Creus. Planificació travada des de 2010, i que ara sembla sortejar el coll d´ampolla, va de la mà dels plans per Begur, amb la construcció de 265 habitatges de segona residència i tres hotels a la cala d´Aiguafreda, l´últim terrer verge del municipi. Nova pressió urbanística de la Costa Domada.
Fa acordar a un GPS desactualitzat. Del tipus que, quan un transita un tram nou, sembla que condueix camps a través, malgrat que a veu la ruta de front. El mateix passa avui dia amb la voracitat immobiliària. Per la falta d´operància política, o per la seva mateixa ambició, ens trobem en un camí que no figura al mapa. Encara que, veiem, seguim en la ruta. Una ruta que, aviat, ens farà fora a la banquina perquè ja no podrem accedir-hi. Simplement perquè deixarà d´existir com la coneixem.
Els turistes hauran de clavar el para-sol en el dur ciment.
