07 de octubre de 2018
07.10.2018
LLETRES

Trànsit

07.10.2018 | 06:00

La mort assenyala moltes coses. La mort d´un polític, d´algú que s´havia de cuidar del progrés de qui l´havia votat, és diferent. Al polític se li hauria de poder demanar comptes pels seus esguerros públics. Cadascú suporta la càrrega de la seva vida. Això remet a la mort recent de Macià Alavedra. Polític que no va fer fàstics a l´enriquiment personal durant anys i dins d´una Catalunya que afavoria les males praxis -lladres. Amb el seu traspàs i potser per això, salten a la memòria més de dues dècades de política catalana. Espoli, nepotisme i comissions. El règim del 78 ho afavoria. La màniga ampla dels herois de la pàtria -espanyola. El recorregut d´uns polítics hàbils que van saber aglutinar, gràcies a una figura emblemàtica –Jordi Pujol–, diverses classes socials de la dreta. Un conglomerat que va utilitzar fórmules d´èxit amb la intenció d´apaivagar idees tan perilloses com la de reinstaurar la república espanyola o, encara una de més esgarrifosa: la república catalana. Res d´això no va passar. Els corruptes també moren. El passat no està només en la indecència de les fosses comunes, sinó, també, en el passat immediat. La manera enganyosa i perversa que polítics com Alavedra i el partit que semblava que havia de durar segles, Convergència –Unió era una rèmora–, explicava. No es tracta d´un final de cicle, sinó d´una nova realitat: Catalu­nya necessita una dreta catalana, polítics que no utilitzin l´autoodi. Potser tot plegat remet a aquell concepte que se´n diu karma, que, en català, sempre s´ha dit «tal faràs, tal trobaràs». Per altra banda, és lògic que la dreta catalana –fora PP i Cs– es refundi. La mort és una bèstia que no honora cap vida.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook