07 de octubre de 2018
07.10.2018

Víctor Català i el desig de viure

07.10.2018 | 06:00

El poeta Enric Casasses ha tingut cura d´una edició que recupera el volum més notable de la poesia de Víctor Català, Llibre blanc-Policromi-Tríptic, un llibre publicat l´any 1905, coincidint amb la seva obra mestra, la novel·la Solitud. L´escriptora escalenca Caterina Albert i Paradís, que va adoptar el pseudònim de Víctor Català arran de l´escàndol que va esclatar amb el seu monòleg teatral La infanticida, no va abandonar mai el vers, que dominava d´una manera magistral, com observem fins i tot en dedicatòries que feia per a persones que apreciava, a exemplars de les seves publicacions. I de fet podem percebre arreu de la seva narrativa una tensió lírica que amara el text. Les dues autores que molts estaran d´acord a valorar com les novel·listes més rellevants de la literatura catalana del segle XX, Caterina Albert i Mercè Rodoreda, comparteixen aquesta dimensió poètica. Recordem Agonia de llum de Rodoreda i la correspondència que va mantenir amb Josep Carner sobre la construcció dels seus poemes. En el cas de Caterina Albert, hi reconeixem la proximitat de Joan Maragall, com a la seva glosa de Vistes al mar, on escriu «El mar és el poeta de la creació/ i ´l poeta és el mar en l´ànima de l´home». Afegim-hi que totes dues, Rodoreda i Albert, van endinsar-se en el món de la pintura i transmetien un lligam profund amb la natura i el seu cicle. El volum ara retrobat té, com el seu títol indica, tres parts i, la primera té la singularitat d´estar ambientada al segle XVIII des d´una mirada irònica sobre la noblesa. A més del vers cisellat amb precisió i amb rimes i ritmes treballats minuciosament, un dels trets recurrents de l´obra és la predilecció pel poema llarg, on sovint Albert ens explica una història o hi fa un retrat. Un dels més brillants i convincents és L´oca blanca, on Albert escriu: «Quan ve la nit, son estrany crit/ creua, vibrant, per l´ombra bruna/ i ´s veu vagar, com blanc esprit,/ sota el raig pàl·lid de la lluna.» Com assenyala amb encert Casasses, Albert no concep la poesia com una expansió sentimental: «No és mai un jo que fa confessions a l´estil romàntic, sinó el jo que mira». Com succeeix amb la seva prosa, Albert explora els territoris foscos de la condició humana i ho fa honestament, amb duresa, però sense acarnissar-s´hi. Casasses ens ho recorda: Víctor Català «escriu per amor (a la vida)». Al poema Sant Julià llegim: «No ´l vull restrènyer lo desig de viure/ amb lo sol, amb l´espai, amb les aromes». Ens pot sorprendre la insistència de Casasses a afirmar la sensualitat i la presència del desig dins dels textos d´Albert, però em sembla indiscutible: «Plenes de força, ardides, belles,/ creuen rialles i petons,/ bo i coronant-se de roselles,/ símbol sagnant de les passions». La qualitat de l´obra d´Albert té a veure amb la seva intel·ligència privilegiada a l´hora d´interpretar l´ànima humana, però també, com diu Casasses, perquè: «els mots i els conceptes no hi són inflats, són prenyats. Signifiquen.» Ara tenim una nova oportunitat per gaudir-ne.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook