Quan Manuel Valls encara no havia sobrepassat els Pirineus per convertir-se en aspirant a dirigir la colònia fenícia de Barcino, ja llavors jo li seguia la pista una mica avergonyit. Al capdavall, era un dels nostres, un exiliat, un emigrant (amb banda sonora del gran Juanito Valderrama. O de Charles Aznavour, un altre emigrant, armeni). Llavors vaig veure que, el molt gilipolles, pertany a la mena dels socialistes que no exerceixen com François Hollande, Felipe González o Tony Blair, aquest últim el pitjor de tots ja que és capaç d´abraçar Josemari Aznar sense vomitar a les solapes. A Valls no el va voler ni Emmanuel Macron, que ha aconseguit la primera presidència francesa de menuts, despulles i macedònies.
Crec que cal oferir l´alcaldia de Barcelona a Jeremy Corbyn, la veritat, així aquest prim irònic podrà organitzar un segon referèndum a Gran Bretanya i un tercer o quart -ja he perdut el compte- a Catalunya, amb una estètica molt més sòbria que la que es gasta Quim Torra amb els seus trabucaires, grallers, castellers i altres quadres al·legòrics de la imatgeria patriòtica, de manera que més que representar un dels països més avançats d´Europa, sembla estar de permanent processó del Corpus. I després hi ha els comitès de defensa de Sant Ramon Nonat, que assalten trens de la Wells & Fargo, autopistes i el mateix Parlament. Algú hauria d´indicar-los el camí a la Bastilla: cony, això sí que ho sap Manuel Valls. Pregunteu.
Els amics de la revista gallega Luzes em van demanar que escrivís alguna cosa relativa al moment polític i llavors vaig tenir una visió i els àngels em van clavar una estella en la carn: vaig entreveure el futur en forma d´Emmanuel Macron muntat en un patinet. En efecte, pot passar qualsevol cosa. Jo crec que als comtats catalans el que menys falta els fa és un jacobí com Valls, encara que trobi a faltar la banda tricolor i estigui passant el mono o síndrome d´abstinència. O sigui que ni m´agrada Valls, ni Torra, ni Macron, crec que no ho havia dit. Perquè consti.
