No visc a Barcelona però m´he permès la llicència de titular aquesta columna amb el nom d´un projecte del seu Ajuntament per promoure la implicació dels homes en la igualtat entre homes i dones, és a dir, que dones i homes gaudeixin dels mateixos drets i les mateixes oportunitats. Com que la realitat mostra, dia a dia, que les relacions interpersonals en tots els àmbits se sustenten sobre la desigualtat, el consistori d´Ada Colau ha vist necessari fomentar el canvi a partir de suggerir idees i propostes que animin a modificar les actituds. És un pla de formació sibil·lí, sota l´aparença d´una campanya publicitària.
Perquè qualsevol estratègia de formació planificada, encara emmascarada, busca canviar la realitat. Parteix del fet que es poden adquirir nous esquemes de pensament que orientin una nova conducta per la vida quotidiana. No només és una pretensió carregada de bones intencions, és un objectiu factible que creu en la fortalesa de l´educació.
De tot plegat es dedueix que el canvi és possible, només cal creure-hi, voler-lo aplicar i emprar els mitjans congruents per assolir-lo. Tot i que la realitat és tossuda, les seves normes no són invariables. Es pot transformar enfocant-se en les arrels dels problemes i implementar solucions que treballin sobre aquestes arrels. Avui és absolutament imprescindible demostrar que la formació és eficaç i que cal consolidar nous models amb els quals avaluar els resultats finals. Es tracta d´experimentar l´educació no formal com una eina poderosa per treballar l´aprenentatge del pensament crític en temes com xenofòbia, estereotips culturals o desigualtat. I no ens han de desencoratjar els resultats decebedors obtinguts per mètodes estadístics d´avaluació de l´impacte immediat, cal mirar endavant i buscar en la realitat els seus efectes. Intentem-ho.
