Els resultats de la temporada turística a Lloret de Mar són de pronòstic reservat. A l´espera del diagnòstic definitiu, s´ha d´avaluar curosament el grau de gravetat sobre l´economia domèstica dels lloretencs. Els efectes negatius durant l´hivern equivaldrien a un viacrucis per a les nombroses famílies que viuen del turisme.
Si es confirma la caiguda dels ingressos, les declaracions de l´alcalde Jaume Dulsat (PDeCat) i del president del Gremi d´Hostaleria, Enric Dotras, assegurant que el flux de visitants seria similar al de l´any 2017, haurien estat allò que hom desitja (un desideràtum) però els fets ho desmentirien.
A meitats de juliol ja hi havia nerviosisme entre hotelers, restauradors, botiguers i empresaris d´oci nocturn en ensumar que les expectatives creades es desinflaven i els negocis anaven a la baixa. En particular, el petit comerç no feia caixa ni per casualitat.
En la celebració del Dia Mundial del Turisme, el 26 de setembre, el president de la Federació d´Hostaleria de les Comarques Gironines, Antoni Escudero, reconeixia que la temporada no havia estat tan bona com s´esperava. A hores d´ara, es desconeixen les valoracions dels responsables polítics i del sector hoteler de Lloret.
La trista realitat és que les dades de viatgers i pernoctacions a Lloret en el període juny-agost no són per tirar coets. Els visitants estrangers van disminuir en 13.498 (un 3,54% menys que en el mateix període de 2017). Les pernoctacions d´estrangers també van disminuir en 104.390 (un 4,78% menys que en el període de 2017). Encara no són xifres alarmants, però s´han vist les orelles al llop. Per això, a meitats de juliol, a correcuita, es van abaixar preus davant les magres expectatives del mes d´agost.
Entre els motius de la pèrdua de turistes s´esmenten la competència d´Egipte, Turquia i Tunísia, la inestabilitat política a Catalunya i els atemptats de l´agost de 2017, les temperatures estiuenques dels països emissors o les vagues dels transports. En tot cas, aquests són símptomes conjunturals, però el problema estructural està en el model de baix cost (low cost) que fa incompatible la rendibilitat amb la qualitat.
Un usuari low cost sempre trobarà un preu més baix aquí o allà perquè no és fidel a cap destí turístic i és un addicte al last minute en fer la reserva.
Per tant, una política de preus baixos, si es vol competir amb altres destinacions, és un suïcidi. A més, els qui paguen els plats trencats són els treballadors perquè s´opta per la reducció del costos salarials i es descarten inversions en innovacions tecnològiques o de rehabilitació. Tot plegat amb l´objectiu sagrat de mantenir els beneficis empresarials.
Malament si se segueix per aquest camí!
