10 de octubre de 2018
10.10.2018
Diari de Girona

El somni de la revolució

10.10.2018 | 06:00
El somni de la revolució

El somni de la revolució és molt diferent al somni de la democràcia. Per a la primera, l´objectiu no consisteix a canviar el govern, ni modernitzar les lleis, ni perfeccionar les institucions, ni signar consensos més o menys perdurables, sinó tot el contrari. Deixem parlar Ivan Krastev en el seu assaig After Europe: «Per a un nombre creixent de persones, la idea del canvi significa transformar el país en la seva totalitat»; és a dir, de dalt a baix, de principi a fi. A això tendiria, per tant, el somni de la revolució, ja sigui d´esquerres o dretes. Canviar el país, construir un nou demos dissenyat per l´enginyeria social, dir adeu a un passat que es considera moralment tacat pel pecat original: un pecat sense altra remissió possible que l´Apocalipsi previ al Cel nou i la Terra nova de la Parusia. D´aquesta manera, la revolució és el moment de la desintegració: de les fronteres nacionals –per descomptat–, de les monarquies, de les repúbliques constitucionals, de les lleialtats provades per la història, del prestigi de les reformes, d´una realitat que es va considerar durant segles natural i definitiva.
La revolució és, per exemple, que un fill pugui tenir tres pares biològics i no només un –això ja és possible amb la tecnologia actual–; o pensar, com Yuval Harari, que en un futur proper un Homo Deus, alterat genèticament i fecundat per la nanorobòtica, lluitarà pel domini mundial contra l´Homo sapiens i l´aniquilarà. La revolució és també constatar diàriament que la globalització introdueix en el seu relat episodis de desintegració social davant la sorpresa d´uns i la indiferència cínica d´altres.
La revolució consisteix així a comprovar que el desencant suposa una força brutal que no podem menysprear ni deixar de banda. El desencant seria un altre dels pecats originals que recorre el somni de la democràcia, ja que s´encarna en aquesta «terra nova» dels falsos moviments constitucionals, incitats per la tristesa, la ira i la sospita.
«Els partits populistes prometen als votants –prossegueix Krastev– el que la democràcia liberal no els pot prometre: una victòria que permeti a les majories –ja siguin polítiques, ètniques o religioses– fer el que els plagui». Per a ells la democràcia representativa que es forja en la llei i en els consensos reflecteix la corrupció de les elits, protegides pel dictat neutral de la separació de poders. Per tant, és crucial que els discursos populistes no només alimentin la por i el ressentiment, sinó també el descrèdit de les institucions i dels poders establerts. Ara li toca al poder judicial, com abans va tocar als partits polítics o a la Corona. L´ús massiu de la propaganda serveix per crear estats d´opinió massius, climes que molt difícilment es poden qualificar de racionals. Els fets –hi ha estudis que així ho demostren– tot just serveixen per modificar l´opinió de la ciutadania. Influeixen els marcs de pensament, els prejudicis emocionals assentats a vegades des de la infància.
Únicament així es pot explicar que passi per llibertat d´expressió el que, en realitat, són amenaces o que s´anomenin «democràtics» moviments plebiscitaris que només busquen aixafar les minories. La ruptura social que s´estén a les nostres societats respon menys a la clàssica dicotomia ideològica entre dretes i esquerres que al qüestionament del cosmopolitisme des de les premisses de la sobirania nacional. El Brexit n´és un exemple. Donald Trump, un altre. Salvini també. I, per descomptat, el Procés.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit