i JxCat i ERC s'han barallat no és per si delegaven o substituïen, sinó per pures ganes de barallar-se. I ja fa temps, que en tenen. En el fons, les dues posicions no estan tan allunyades: els dos partits estan acatant Llarena, però estan massa condicionats per l'exili i la presó dels seus líders, i això els ha fet entrar en una batalla aferrissada pel relat. Una batalla que, tot sigui dit, de moment sembla guanyar l'èpica de JxCat davant del pragmatisme d'ERC. Per allà a prop hi ha la CUP, que fa el discurs de no acatar la justícia espanyola però a Berga bé que ho ha fet, per molt que ho vulguin dissimular.

En tot cas, sembla que un avanç electoral és inevitable. El 21-D tothom va votar amb el cor, amb les emocions a flor de pell. Ara ja s'ha vist què ha fet cada partit després del 155 i aterrats a una realitat no republicana. Bé, ERC sí que ha mostrat les seves cartes: pragmatisme, rebaixar el pas, eixamplar la base i tornar a la via del referèndum pactat. T'agradarà o no, però és una proposta. En canvi, JxCat continua amb l'agitació i el simbolisme, però encara no he sentit cap proposta coherent per a fer efectiva la República. I ara acabaria aquesta columna dient que no es pot viure només de retòrica, però el cert és que a JxCat li funciona. A veure per quant de temps.