Pedro Sánchez va anar en cotxe oficial des de La Moncloa fins a Alcobendas per participar en una cursa d´obstacles que demanava polítiques de conciliació familiar al Govern i al seu president, ell mateix. Es vol que els pares tinguin temps per coincidir amb els fills, donar-los alguna directriu vital per imitar i compartir un menú que no sigui d´un euro com el més ultracongelat que descongelat que els serveix l´escola.
La cursa s´ha imposat com a forma de protestar en una democràcia assentada, és a dir, sedentària. És molt més sana la cursa que l´asseguda! És molt més ràpida que la manifestació! Tot i que no era el seu objectiu, les protestes contra el Movimiento cremaven moltes calories. Hi havia salts, com el seu nom indica, i curses entre policies i manifestants i si l´estudiant o el treballador perdien, se´ls feia patir, però no al gimnàs sinó a comissaria.
Si ens posem en les sabatilles del president, aquesta cursa és una protesta contra la merda de vida de les famílies espanyoles o és l´única acció de govern al seu abast? Des de Zapatero els socialistes defensen el que és obvi si no costa diners i fan polítiques tèbies per les conseqüències sempre sense tocar les causes, que són pilars de la nostra forma de vida.
Pedro Sánchez és el nostre primer president que sap anglès i és esportista i li agraden el running reivindicatiu i els salts d´obstacles, com suggereix el seu dia a dia. L´esportiu el fa sortir a demanar coses en lloc de quedar-se assegut al lloc a rebre males mares, banquers tramposos o empresaris defraudadors i prendre mesures de govern. Encara que no li faltin obstacles i hagi d´entrenar, aquestes carreres són per a l´oposició. Veure´l en elles és com veure´l processionar en rogativa.
