11 de octubre de 2018
11.10.2018

Dracs

11.10.2018 | 06:00

Hi ha una antiga llegenda xinesa que explica la història del senyor Ie. Al senyor Ie li agradaven molt els dracs. Els considerava animals fascinants, bells, ferotges, virils. Per descomptat que només n´havia vist en pintures i en els delicats vestits de seda de les cortesanes. Però li agradaven tant que un bon dia va decidir omplir casa seva de pintures de dracs i d´escultures de dracs. Però va donar la casualitat que un drac de veritat que vivia al cel es va assabentar de l´existència de la casa del senyor Ie. I un dia va decidir passar per casa per donar-li les gràcies. En arribar, va ficar el cap per la finestra i va deixar anar una enorme llengua de foc per avisar el senyor Ie. El pobre senyor Ie, en veure aquell monstre a la finestra, va pensar que havia arribat la fi del món. Va fugir espaordit de casa seva. Va començar a vagar pels camps. Va començar a parlar sol. Va començar a menjar herba. Els veïns que es creuaven amb ell van dictaminar que havia perdut completament la raó.
L´altre dia, en sentir que els assistents al míting de Vox corejaven entusiasmats el nom de Franco –«¡Viva Franco!»–, em vaig recordar del pobre senyor Ie i de la seva malaltissa obsessió pels dracs. Fa deu o quinze anys, Franco devia tenir alguns partidaris –no gaires–, però en general gairebé ningú ja no en sabia res. Els joves, per descomptat, no tenien ni idea de qui era ni quina mena de coses havia fet. Però a poc a poc el nom de Franco va tornar al debat polític. I l´insult de «franquista» va començar a introduir-se de nou en les discussions, sobretot en alguns debats periodístics i televisius. I després de l´adjectiu «franquista» venia l´inevitable crit de «feixista». Tot d´una, qualsevol discussió banal, fins i tot entre els saberuts tertulians de Tele5, s´omplia de crits de «feixista» i de «franquista». Per unes fotos, per una festa d´aniversari, per un posat, per una cacera, per una acusació de cor­rupció, per una proposta de revàlides per als estudiants, en fi, per qualsevol cosa, es començaven a sentir els crits estentoris de «franquista» i de «feixista».
I sense adonar-nos-en, a la manera del neci senyor Ie que va omplir casa seva de dracs pensant que eren animalets molt simpàtics, el franquisme va tornar a la societat espanyola. I el que és pitjor, va tornar convertit en una excusa trivial que s´envoltava de banalitat i d´histerisme. I pitjor encara, que s´utilitzava sense solta ni volta, quan en realitat es tractava d´una ideologia sinistra que havia significat l´horror i la mort i la misèria per a moltíssima gent durant la guerra civil i la postguerra. Però a força de repetir els insults amb qualsevol excusa, les paraules –i els conceptes que hi havia al darrere– s´anaven devaluant i buidant de sentit. I si qualsevol cosa podia ser franquista, al final ja no tenia cap importància que ho fos o no. En el fons era igual. Havíem convertit el drac monstruós en un dibuixet pintat a la sala d´estar del senyor Ie.
El problema és que ara, si les coses segueixen així, el drac de veritat pot acabar ficant el cap per la finestra de casa. A Europa hi ha molts partits que mantenen el mateix discurs ideològic de Vox, i que culpen els immigrants de tots els mals i que intenten arreglar totes les coses a força d´unes quantes receptes infantiloides plens d´odi i de ressentiment.
Però no convindria oblidar que hem tingut entre l´esquerra més obtusa molts partidaris d´escampar com fos l´odi i el ressentiment. O sigui que no hauríem d´estranyar-nos gaire que hagin aparegut els dracs de veritat. Al cap i a la fi, feia molt de temps que estàvem pintant la casa de dracs. Fins que han ficat el cap per la finestra. I han començat a deixar anar les llengües de foc.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook