Hi ha una antiga llegenda xinesa que explica la història del senyor Ie. Al senyor Ie li agradaven molt els dracs. Els considerava animals fascinants, bells, ferotges, virils. Per descomptat que només n´havia vist en pintures i en els delicats vestits de seda de les cortesanes. Però li agradaven tant que un bon dia va decidir omplir casa seva de pintures de dracs i d´escultures de dracs. Però va donar la casualitat que un drac de veritat que vivia al cel es va assabentar de l´existència de la casa del senyor Ie. I un dia va decidir passar per casa per donar-li les gràcies. En arribar, va ficar el cap per la finestra i va deixar anar una enorme llengua de foc per avisar el senyor Ie. El pobre senyor Ie, en veure aquell monstre a la finestra, va pensar que havia arribat la fi del món. Va fugir espaordit de casa seva. Va començar a vagar pels camps. Va començar a parlar sol. Va començar a menjar herba. Els veïns que es creuaven amb ell van dictaminar que havia perdut completament la raó.
L´altre dia, en sentir que els assistents al míting de Vox corejaven entusiasmats el nom de Franco -«¡Viva Franco!»-, em vaig recordar del pobre senyor Ie i de la seva malaltissa obsessió pels dracs. Fa deu o quinze anys, Franco devia tenir alguns partidaris -no gaires-, però en general gairebé ningú ja no en sabia res. Els joves, per descomptat, no tenien ni idea de qui era ni quina mena de coses havia fet. Però a poc a poc el nom de Franco va tornar al debat polític. I l´insult de «franquista» va començar a introduir-se de nou en les discussions, sobretot en alguns debats periodístics i televisius. I després de l´adjectiu «franquista» venia l´inevitable crit de «feixista». Tot d´una, qualsevol discussió banal, fins i tot entre els saberuts tertulians de Tele5, s´omplia de crits de «feixista» i de «franquista». Per unes fotos, per una festa d´aniversari, per un posat, per una cacera, per una acusació de corrupció, per una proposta de revàlides per als estudiants, en fi, per qualsevol cosa, es començaven a sentir els crits estentoris de «franquista» i de «feixista».
I sense adonar-nos-en, a la manera del neci senyor Ie que va omplir casa seva de dracs pensant que eren animalets molt simpàtics, el franquisme va tornar a la societat espanyola. I el que és pitjor, va tornar convertit en una excusa trivial que s´envoltava de banalitat i d´histerisme. I pitjor encara, que s´utilitzava sense solta ni volta, quan en realitat es tractava d´una ideologia sinistra que havia significat l´horror i la mort i la misèria per a moltíssima gent durant la guerra civil i la postguerra. Però a força de repetir els insults amb qualsevol excusa, les paraules -i els conceptes que hi havia al darrere- s´anaven devaluant i buidant de sentit. I si qualsevol cosa podia ser franquista, al final ja no tenia cap importància que ho fos o no. En el fons era igual. Havíem convertit el drac monstruós en un dibuixet pintat a la sala d´estar del senyor Ie.
El problema és que ara, si les coses segueixen així, el drac de veritat pot acabar ficant el cap per la finestra de casa. A Europa hi ha molts partits que mantenen el mateix discurs ideològic de Vox, i que culpen els immigrants de tots els mals i que intenten arreglar totes les coses a força d´unes quantes receptes infantiloides plens d´odi i de ressentiment.
Però no convindria oblidar que hem tingut entre l´esquerra més obtusa molts partidaris d´escampar com fos l´odi i el ressentiment. O sigui que no hauríem d´estranyar-nos gaire que hagin aparegut els dracs de veritat. Al cap i a la fi, feia molt de temps que estàvem pintant la casa de dracs. Fins que han ficat el cap per la finestra. I han començat a deixar anar les llengües de foc.
