Sí, sí... Ja sé que les eleccions del 21-D ens les van imposar els del 155. I que, gràcies a Llarena, se n´han acabat alterant els resultats. Com tanta gent, voldria que alliberessin d´una vegada els presos polítics. I que els exiliats poguessin retornar a casa. Però soc conscient que tenim en contra la justícia espanyola, que juga brutíssim, i altres poders fàctics importants, com els que van retirar milionades dels bancs del país.

Davant de tot aquest panorama, no entenc de què va l´esperpent amb què JxCat i ERC ens han obsequiat des de fa mesos. Un xou que, ves per on, ha acabat amb la pèrdua incomprensible de la majoria parlamentària.

El carrer i les entitats sobiranistes, sí, ja els podien anar reclamant unitat, que ells han preferit jugar al ball de bastons. I així, entre garrotades, conjures, comunicats i dinarets a porta tancada, l´aritmètica parlamentària ha acabat deixant de ser la que tocava.

Com pot ser que dos partits que fa un any impulsaven lleis de desconnexió siguin incapaços de posar-se d´acord per impedir les interferències de Llarena, o de plantar-li cara per defensar la sobirania de la cambra? Un misteri... De tots aquests estira-i-arronses, ni el gran Lewis Carroll sabria treure´n l´entrellat.

Des de fa uns anys, aquí convivien els sobiranistes emprenyats amb el govern de Madrid i els unionistes emprenyats amb la Generalitat. Ara, gràcies als estirabots de Torra, Aragonès i companyia, ha nascut una tercera via d´emprenyamenta: la dels indepes cabrejats per la seva incapacitat manifesta... Per sort, fins i tot en els moments més ridículs, Catalunya sap mostrar-se plural, diversa i plena de matisos.