11 de octubre de 2018
11.10.2018

Els Jocs Florals

11.10.2018 | 06:00

No s´espantin, no faré cap reivindicació d´aquells concursos de prosa o de poesia que marcaven l´agenda literària de moltes poblacions catalanes fins la segona meitat del segle XX i que donaven premis com la Flor Natural, l´Englantina o la Viola. Si he pensat en aquells certàmens és perquè el Teatre Nacional de Catalunya acaba d´obrir temporada amb una obra d´aquell que fou artista global del seu temps, Santiago Rusiñol i que recollia, cent anys enrere i a la perfecció, la vida política, cultural i social del país a través dels Jocs Florals, amb una visió crítica, àcida i humorística que difícilment avui seria tolerada per tots aquells que tendeixen a la intolerància davant qualsevol petit símptoma d´opinió crítica o no homologada.
Rusiñol utilitza els Jocs Florals de Canprosa per estripar-ho tot i per ridiculitzar símbols, institucions i tòpics en un moment (1902) en el qual Barcelona vivia sota la convulsió política i social. L´obra de Rusiñol és avui més vigent que mai i seria recomanable que aquesta classe política actual, del tot perduda en els seu propi discurs insostenible, es deixés caure per veure les funcions del TNC i ser conscient de la ridiculesa d´uns plantejaments inconsistents i mancats de recorregut. Si avui Rusiñol escrivís els Jocs Florals de Canprosa, dibuixaria un país on el centredreta deixa el camí lliure a la ultradreta sense posar cap mena de resistència, on el centreesquerra se sent incòmode amb el seu propi relat fruit d´un festeig massa llarg amb les idees més pròpies dels neoliberalismes, on l´esquerra radical ha perdut el seu paper perquè no sap com dirigir-se a una societat que ha prescindit de la formació ideològica per elaborar discurs polític i, on el centredreta basc ha decidit quedar-se en un marc còmode d´espectador des de la barrera, no fos cas que rebés alguna de les cornades dirigides a l´independentisme. I per últim, dibuixaria una Catalunya on les forces polítiques s´aferren a un paraigües que ja saben que no aixopluga de res però que no són prou valentes per reconèixer que cal emprendre altres camins o cal radicalitzar postures. Riure de tot plegat ens vindria prou bé per treure gravetat a una situació que ja sabem, a hores d´ara, que no acabarà bé. Com trobem a faltar Rusiñol.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook