Pau VI i Óscar Romero, dos sants sense etiquetes

Giovanni Battista Montini (1897) de ben jove es va enfrontar al feixisme de Mussolini, i durant la 2a Guerra Mundial, des de la Secretaria d´Estat vaticana, va acollir i protegir milers de refugiats sense distinció de procedència, ideologia o religió. Va ser una persona d´una gran cultura, capacitat d´organització i intel·ligència; profundament espiritual i obert al diàleg amb tothom.

El règim franquista sempre va veure en Montini un rival exterior. A la vigília de la inauguració del Concili Vaticà II, en un discurs davant una bona part dels bisbes de tot el món, l´aleshores arquebisbe de Milà va parlar dels avantatges que va suposar la fi dels Estats pontificis amb la derrota de 1870, per haver permès alliberar l´Església de funcions temporals que no li corresponien. Castiella, ministre d´Assumptes Exteriors espanyol, va considerar que es tractava d´un discurs inadmissible i perillós per al règim franquista i li va demanar, sense èxit, una rectificació. El 21 de juny de 1963, durant un Consell de Ministres a Barcelona, quan Fraga va comunicar a Franco l´elecció del nou Papa, el dictador va contestar: «un jarro de agua fría». Una vegada elegit Papa, Pau VI va continuar tenint topades amb el règim franquista i amb el sector de bisbes que li eren més propers, per exemple amb motiu del Decret sobre llibertat religiosa Dignitatis humanae (1965). També va mantenir un llarg pols amb Franco pel nomenament dels bisbes.

Montini no hauria tingut l´audàcia que va tenir Joan XXIII per convocar el Concili ecumènic, però a la mort d´aquest el va saber continuar i concloure amb èxit. El mateix Pau VI en va patir les conseqüències més immediates, en una de les èpoques més complicades de la història moderna de l´Església. Des de la visió dominant que tendeix a simplificar la realitat, Pau VI sovint va ser un Papa incomprès.

Amb la mateixa contundència que defensava la llibertat religiosa, a l´exhortació Evangelium Nuntiandi va reaccionar contra el relativisme i la manca de fervor en l´evangelització dels nous temps. Amb la mateixa convicció que va treballar per l´aggiornamento de l´Església i la va conduir en la seva obertura al món modern, va tenir el do profètic de detectar els perills que amenaçaven la fi de l´era moderna i la nova postmodernitat. El juny de 1968, quan es posava de moda la revolució ­sexual, Pau VI va publicar l´encíclica Humanae Vitae, on va predir les conseqüències que es deriven de separar la sexualitat de l´amor conjugal i de la transmissió de la vida. Aquesta encíclica desenvolupa les bases conciliars de Gaudium et Spes 49, i en el seu punt 9 exposa la comprensió catòlica de l´amor matrimonial: un amor plenament humà, sensible i espiritual alhora, que no es pot reduir a una simple relació instintiva o de sentiment, sinó que és també a un acte de voluntat i un compromís de vida compartida; un amor total, en la qual els esposos generosament ho comparteixen tot, sense reserves o càlculs egoistes; un amor fidel i exclusiu fins a la mort; un amor fecund, que no s´esgota en la comunió entre els cònjuges, sinó que està obert en la majoria dels casos a tenir continuïtat suscitant noves vides i formant noves persones.

Óscar Arnulfo Romero va néixer l´any 1917 al Salvador. A Roma va ser alumne de Montini, qui, un cop ja Papa, el va nomenar bisbe auxiliar de San Salvador el 1970, i arquebisbe de la mateixa seu el 1977. Els que hem estat en aquest país centreamericà hem vist la veneració que la seva gent sent cap el seu bisbe màrtir. La gran majoria del poble salvadorenc no entenia d´ideologies. Un exguerriller de l´FMLN em va dir que la gent tenia un «marxisme ­estomacal». Óscar Romero no va ­participar en la teologia de l´alliberament, ni va ­propiciar de cap manera la guerra civil que va patir el Salvador entre 1980 i 1992.

El bisbe Romero es va significar oposant-se a la violència que va precedir aquesta guerra civil, i es va posar al costat dels més pobres i desprotegits. La seva cèlebre homilia del dia 23 de març de 1980, en què demana i ordena als militars la fi de la repressió, li va costar la vida. L´endemà va ser assassinat d´un tret per un «esquadró de la mort» mentre celebrava missa, durant l´ofertori. La seva vida es va afegir al pa i al vi de l´altar. El bisbe Romero va ser un testimoni de l´amor de Crist enfront de tots els que pensen que la violència i l´odi són la gran palanca de la història.

Monsenyor Romero va mostrar sempre una gran fidelitat a l´Església de Roma. Tenia com a director espiritual un sacerdot de l´Opus Dei, i el mateix dia del seu assassinat va participar en una convivència organitzada per aquesta Prelatura.

Enmig de les turbulències del segle XX, monsenyor Romero i Pau VI són dos testimonis de seguiment a Crist i de fidelitat a l´Església, que l´han d´il·luminar per afrontar les dificultats del present.